A l’Olot se li escapa la Copa Catalunya a la tanda de penals (1-1)

«Les finals estan per guanyar-les», deien irradiant felicitat els aficionats de l’Olot en la gran cita de la història amb el seu club. Ningú s’ho va voler perdre, ni els socis amb el número de carnet més baix com en Martí Canal (13) ni els que es van quedar sense entrada i a última hora intentaven fer miracles davant el Municipal per aconseguir-ne una. Tothom sentia que hi havia de ser i que valdria la pena. Encara que a l’hora de la veritat, l’Olot va veure com, malgrat aconseguir l'empat (1-1), se li escapava el títol de campió de Catalunya als penals i el revalidava l’Andorra (2-4). Ahir, però, a la Garrotxa també van guanyar demostrant que són els reis de la festa del futbol català i que poden plantar cara a qualsevol, per més categories que hi hagi pel mig. Els de Pedro Dólera van fer molts mèrits per intentar derrotar un equip de Segona.

L’Olot sabia que, per més que comptés amb el factor camp, el clar favorit era l’Andorra, un equip que juga a tres categories superiors i que era el vigent campió de la Copa Catalunya. Però els de Pedro Dólera ja s’havien carregat altres rivals ‘poderosos’ i tenien tota la il·lusió del món per disputar-li el títol a un Segona. Tan era que hi hagués jugadors amb passat a Primera com el porter Oier Olazábal o el migcampista Sergi Samper; o la promesa de la Reial Societat, Jon Karrikaburu. Perquè, per a ells, on no hi arribessin les cames, hi arribaria el cor.

Ho va deixar clar Batalla aturant una rematada de Karrikaburu a l’inici. Així com les dues centrades a l’àrea que van penjar Forés i Bigas. Marc Mas va estar a punt d’arribar a la primera i ni Chabboura ni Terma van poder connectar a la segona. Mitjançant transicions ràpides, els garrotxins buscaven les pessigolles a camp contrari dificultant les aproximacions dels d’Eder Sarabia.

Passats els primers vint minuts de partit, Forés va tenir l’ocasió més clara quedant-se sol davant la porteria d’un Oier que es va fer immens per desviar el seu xut tou a córner. De mica en mica, però, l’Andorra va anar fent-se amb el control i, després d’una pilota recuperada per l’ex del Girona Pablo Moreno i una genialitat de Karrikaburu que va acabar amb una assistència de Petxa a Álvaro Martín, es va avançar al marcador.

Enlloc d’enfonsar-se, l’Olot es va créixer. Hauria pogut tenir l’empat si l’àrbitre no s’hagués menjat un penal clar de Miguel Leal per unes mans a dins l’àrea. Tot seguit, van ser Terma, amb un tret al pal, i Chabboura, que va topar amb Oier, els qui van estar a punt de trobar-lo.

Els de Pedro Dólera estaven fent mèrits. Només els faltava tenir un punt de sort amb l’encert. La veritat és que era molt difícil amb un porter com Oier, com van poder comprovar Maynau i Urri amb dues grans estirades del basc a la segona part. El migcampista vigatà va fer esclatar l’eufòria al Municipal amb el gol de l’empat. I si...? Marco Gil va mantenir l’esperança traient una rematada clara a Karrikaburu, quan ja havia superat Batalla. Poc després, va maleir el travesser. Però l’Olot va maleir encara més l’ocasió franca que va fallar Roquet en l’afegit. Sense pròrroga, la final es va decidir als penals. Batalla li va aturar ni més ni menys que a Sergi Samper, però Uri González i Urri van fallar en el seu torn. L’Andorra va vèncer en un estadi on no es coneixia la derrota des del novembre de l’any passat.