Juani Marcos: «Aprecio molt Girona perquè m’ha obert les portes de l’ACB»

La cistella guanyadora contra l’Obradoiro, divuit punts i triomf davant del València... es troba en el millor moment del curs? 

Sí, segur, és el meu millor moment, però també li diria que ho és perquè és el moment en què he pogut encadenar més partits, tenir més continuïtat, després de tantes lesions i contratemps. Entre el dit, el nas, cops estranys que he tingut... ara estic content.

Si amb tants contratemps està brillant, imagini’s amb una mica més de continuïtat...

Jo només penso en jugar, no hi dono més voltes. Quan estic a la pista vull gaudir del bàsquet, és del que visc, el que em dona de menjar. I m’agrada molt. Estic content perquè ara duc sis partits seguits, la ratxa més llarga de tota la temporada. Ho estic gaudint després d’encadenar tants infortunis. A l’estiu, amb la selecció, vaig tenir una lesió als isquiotibials amb un trencament de sis centímetres que em fa anar a la pretemporada amb desavantatge. Després vaig tenir la fissura al dit, vaig haver de passar pel quiròfan, i la recuperació ja em van dir que seria llarga, d’uns dos mesos. I un cop operat van veure que era pitjor del que s’esperaven. Mentre em recuperava vaig patir una lesió a l’abductor, i quan vaig poder tornar, en el partit contra el Baskonia a Fontajau, vaig rebre un cop al nas i me’l vaig fracturar. I el dia del Palència, a la segona part, vaig notar una elongació a l’abductor, el mateix que ja m’havia lesionat. 

Diumenge passat Katsikaris va explicar que havia de ser baixa però va demanar poder jugar infiltrat.

Va ser una acció de mala sort en l’entrenament de dissabte. L’Èric va ensopegar i va caure sobre el meu peu. Però estic bé.

La cistella contra l’Obradoiro és una de les més decisives de la seva carrera?

Segurament, perquè va ser una victòria molt important que ens va permetre escapar una mica de la zona baixa. És una de les cistelles més importants, segur. La jugada, però, ningú se l’esperava, no havia de sortir així. Però després de dues relliscades em quedo sol sota la cistella, finto el primer defensor que em ve, i després dic ‘cap amunt i a resar’.

Ara que ja ha debutat a l’ACB, qui és el seu proper repte?

Sempre he tingut dos o tres objectius. Quan vaig arribar a Europa via Barça per jugar a LEB Plata vaig proposar-me arribar a Or, i d’allà, a l’ACB. He anat cremant etapes a poc a poc, guanyant minuts i responsabilitat. Volia jugar a l’ACB, amb la selecció argentina, i ara penso en fer-ho a l’Eurolliga. De moment no està malament, n’he aconseguit ja dos de tres.

Vosté està a Girona cedit pel Barça i ja es parla de si el voldran recuperar per l’any que ve. S’hi veu, de blaugrana?

Ara mateix estic enfocat en Girona. Queden nou jornades i hem d’estar centrats en la feina, en assolir la salvació abans que res i després mirar amunt. Ja veurem què passa a l’estiu, què decideix el Barça i què decideixo jo. Aprecio molt la gent de Girona, que és qui m’ha obert les portes de l’ACB i m’ha donat l’oportunitat. Aquí estic molt còmode, vaig venir a guanyar minuts i responsabilitat.

Com ha viscut el canvi d’entrenador?

A les primeres jornades amb Fotis potser em va costar una mica encaixar amb el joc. Ell sempre m’ha donat màxima confiança, però potser estava més acostumat al ritme de Salva Camps. Estic agraït als dos entrenadors perquè tots dos m’han donat responsabilitat i han confiat en mi per dirigir l’equip.

Va ser difícil decidir-se a fer el pas de deixar l’Argentina per venir a Europa?

Vaig venir el 2019, abans de la pandèmia. Vaig estar tot sol a Barcelona per la pandèmia. Vaig arribar l’agost de 2019, després del Mundial sub-19 que havia jugat amb la selecció. Tenia 19 anys acabats de fer, i vaig venir sol. Fins a març de 2020, prou bé, tot i estar tant lluny de casa, a un dia de viatge. Estava disposat a això, volia dedicar-me al bàsquet i se m’obrien les portes a través de tot un Barça. Va ser complicat sortir del meu club d’allà però ho vaig aconseguir. Durant la pandèmia va ser dur, no podia sociabilitzar amb ningú. 

S’havia enfrontat al Girona a la LEB Plata?

Sí, vaig jugar-hi. Aquí havia vingut a Palau, i a Fontajau m’hi vaig enfrontar a la LEB Or amb el Lleida. Jo vaig jugar aquella semifinal de la fase d’ascens en què el Girona arriba a la final eliminant-nos i acaba pujant contra l’Estudiantes. També hi havia jugat un amistós a Platja d’Aro.

Quan se’n va adonar que podia ser professional del bàsquet?

Jo li diria que als 13 anys. Vivia a Misiones, que està a prop de Brasil, i vaig començar a jugar un torneig internacional de reforç d’un equip d’allà. Vaig veure que m’anava bé i que si em posava a treballar de valent m’hi podia dedicar. El meu inici en el professionalisme va ser amb 16 o 17 anys, quan vaig començar a jugar a la lliga nacional argentina. Vaig marxar de casa amb 15 anys per jugar a bàsquet i sempre la família m’ha donat suport. 

Vostè és de Rosario. La ciutat de Messi. Allà el futbol ha de ser una religió.

Vaig néixer a Rosario però només hi vaig viure sis anys. I sí, allà el futbol és una religió, però sap què passa, que la meva és una família totalment de bàsquet. Els meus pares, entrenadors, i les meves germanes també han jugat o han fet d’entrenadores. Vaig començar a jugar amb dos anys i mig amb una pilota que m’enduia a tot arreu. Sortint de Rosario vaig viure a molts altres llocs, sempre per acompanyar el meu pare, que era entrenador a la segona divisió argentina.

Li dona consells?

Ara ja no tant. Veu els partits, va venir aquí a Girona a veure el del Baskonia... ara és coordinador nacional de les seleccions argentines de base. Està molt content. Amb mi ara ja només compleix el rol de pare, no tant el d’entrenador, com feia abans de petit.

Anar a la selecció i coincidir amb Campazzo i Laprovittola és un màster?

Per descomptat. En l’última finestra que vam jugar contra Xile tenia Campazzo al davant en qualsevol entrenament i l’únic que volia era absorvir el màxim que pogués d’ell, aprendre’n. Si no és el millor base d’Europa, segur que està al top 3. 

L’ajuda tenir aquí a Girona un company de vestidor argentí, Maxi Fjellerup?

Sí, fa el paper de germà gran. Ens portem molt bé. Passem molt temps junts i quan no estem junts, parlem per telèfon (riu). Quan vaig arribar a Girona ni el coneixia, només de la selecció, una vegada que vam coincidir, però no érem amics ni res. Aquí ens hem transformat en germans.

Què ha de millorar?

En l’aspecte defensiu, tot i que des de principi de temporada fins ara hi ha hagut un canvi, he de millorar. Necessito millorar l’aspecte físic per poder suportar millor el contacte. La lectura i la presa de decisions també les he anat corregint. Abans arriscava més. He d’aprendre a mantenir la confiança, a vegades cometo un error i m’enfonso.

L’equip mira amunt o, encara, cap avall?

Mirem a nosaltres. Sí que és veritat que ara les coses es veuen d’una altra manera. Les set derrotes seguides van ser dures i l’ànim ara és diferent. Arribar al play-off sembla complicat però no és impossible. Hem de mirar cap amunt sempre i una victòria contra el Manresa seria molt positiva en aquest sentit.