Pep Cargol: «El primer cop que vaig defensar Larry Bird no sabia si tocar-lo»

Hi ha carreres esportives que no s’entenen sense eliminatòries o partits concrets. La de Pep Cargol (Sant Joan les Fonts, 11 de març de 1968) en té uns quants, però n’hi ha un que va quedar guardat a la retina de molts aficionats del bàsquet: l’Open McDonald’s del 1988. El Madrid, amfitrió de la competició, venia d’eliminar a les semifinals l’Scabolini italià i l’esperaven a la final els Boston Celtics de Larry Bird, Kevin McHale i Robert Parish. Els de Massachusetts partien amb l’etiqueta de favorits, però no van sentenciar el duel (96-111) fins a l’últim quart. En el conjunt blanc jugaven jugadors de la talla de Drazen Petrovic o Fernando Martín, però els titulars i elogis d’una nit màgica van ser per un garrotxí. Cargol ha perdut el compte dels cops que li rememoren l’enfrontament: «Moltes vegades. La gent se’n recorda del partit contra Boston, contra Larry Bird i la repercussió que va tenir. Jo només tenia vint anys. A més, és curiós perquè em diuen: ‘com vas defensar el Larry Bird’, va fer gairebé trenta punts». L’aler anotaria quinze punts davant un dels seus ídols. Va passar de veure els partits amb vídeo entre Lakers i Celtics a la discoteca Titus de Badalona a enfrontar-se al geni d’Indiana en directe: «Era el meu ídol. Era alt com jo, jugava per fora i tirava. Jo volia assemblar-me a aquell home. De cop era allà. El primer cop que vaig defensar Larry Bird no sabia si tocar-lo».

Títols de blanc

Aquella actuació va donar peu a tota mena de rumors sobre una possible marxa a l’NBA. Fins i tot, una trucada enigmàtica d’una persona vinculada a un club d’allà: «Va tenir molta repercussió en premsa, molta. Van començar a sortir coses i jo pensava ‘no sé si aquesta gent està parlant’. Una vegada vaig tenir una trucada d’un que deia ser d’un equip NBA. Era a l’estiu. Vaig dir: ‘explica’m, parlem’, però no va tornar a trucar. Jo realment no sé si això va ser una cosa seriosa o no». Sense fer el salt a l’NBA, aquell jove que va aterrar un 23 de desembre de 1986 per jugar en un inici de «pivot» va anar-se fent un lloc en un equip ple de talent que «el va protegir» només d’arribar. Amb el pas de les temporades, començarien a arribar els títols vestit de blanc: una Korac (88’), dues Recopes d’Europa (89’ i 92’), dues lligues ACB (93’ i 94’) i l’Eurolliga (95’), llavors encara sota la denominació de Lliga Europea.

Cargol recorda especialment dues competicions, la primera lliga i la màxima competició continental: «El Madrid feia quinze anys que no guanyava l’Eurolliga. Era una cosa molt buscada. Era una generació que sabíem que potser era la nostra última oportunitat. Ja sabíem que el Sabonis se n’anava a l’NBA l’any següent. Tot estava muntat al seu voltant. Hi havia l’Obradovic entrenant, era aquell any o seria molt difícil. Ja havíem perdut les semifinals a Atenes l’any anterior. No tindríem gaire més oportunitats. A més, va ser a Saragossa, una ciutat que ha sigut molt important per a mi». Amb l’equip de bàsquet de la ciutat aragonesa es retiraria el 2003 i començaria a fer els primers passos fora de les pistes. Gairebé tots els papers possibles dins l’organització, començant d’entrenador a la base i acabant de General Manager. L’etapa acabaria el 2022. Cargol es mostra «orgullós» de la tasca feta i d’haver estat en el procés de creació de l’equip femení. La casualitat va voler, que també a Saragossa, veiés el debut de la seva neboda, Aina Cargol, amb l’Uni Girona el 2023.

La tornada a casa

La ciutat de Girona és una de les altres que porta al cor. Del Madrid campió d’Europa faria el salt al Valvi Girona. «Tornar a jugar a Girona em feia il·lusió. Hi havia aquest punt sentimental i de pertinença que era important en aquells moments», reconeix Cargol. El club aconseguiria trobar una estabilitat a la part mitjana de la classificació durant les tres temporades del santjoanenc a l’entitat i, també, un títol, la Lliga Catalana de la temporada 96/97. Una estabilitat que Cargol veu en el projecte del Bàsquet Girona: «El segueixo molt. Em sembla que és admirable el que ha aconseguit en Marc Gasol. Ha fet créixer un projecte des de baix i amb una base sòlida. Tinc admiració perquè fa les coses amb molt de sentit i amb coherència, però també demostrant una gestió esportiva moderna, agosarada i vinculada a la terra».

La segona trucada de l’NBA no arribaria mai, però el destí ha volgut que en la feina actual estigui vinculat a la marca més potent de l’univers bàsquet. Cargol és el director general d’ESC La Liga & NBA, un complex esportiu de formació esportiva i acadèmica prop de Madrid, que coordina. Un estil high-school americà. Amb les botes penjades fa temps, l’exjugador encara no ha trobat res semblant a l’adrenalina de la competició: «No hi ha res que ho iguali. De vegades vaig amb els veterans del Madrid i ni s’aproxima». També té una espineta de no haver pogut disputar uns Jocs Olímpics: «Em vaig quedar a les portes dues vegades. Veníem de fer bronze a l’Europeu del 91 a Roma. Ho vam fer bé i m’havien escollit millor sisè home. El 92 va haver-hi jugadors que no hi eren l’any anterior. Em vaig quedar molt a prop. El 88 va ser entre el Quique Andreu o jo i va anar-hi ell».