Juli Sunyer: «De vacunes, n’he posat moltes, però m’estimo més marcar gols»

Esgarrinxat de tots costats i amb els genolls pelats, el petit Juli Sunyer tornava a casa quan començava a fer-se fosc. Venia de passar-se tota la tarda corrent pels boscos de Taialà rere una pilota amb els seus germans. Somiava ser Maradona, de qui s’havia enamorat en un Gamper, o Quini, el davanter de moda del Barça de principis dels vuitanta. Al que es podria titular Les aventures de Juli Sunyer hi faltava un altre protagonista: l’Indiu, el gos de la família que durant molts anys va ser company inseparable d’hores i hores de bosc i pilota, molta pilota. El futbol era la gran passió d’aquell marrec enganxat a l’Indiu, a qui també li encantaven els animals i la natura i que, a mesura que es va anar fent gran i avançant en els estudis, va veure la veterinària com una bona manera d’estar-hi en contacte. Això sí, «la pilota, sempre primer». La remenava més que bé i tenia el més buscat en futbol: gol. A la Penya Doble Set va començar a ventar les primeres puntades de peu, per després passar al Girona, on hi estaria en tres etapes, Espanyol sub19, Hospitalet, Cartagena, Sant Andreu, Guíxols, Figueres i Banyoles i viure un grapat d’experiències. Van ser quasi vint anys de trajectòria esportiva en els quals va disputar més de 400 partits de professional a la categoria de bronze. 

Li va quedar l’espina de no haver pujat mai a Segona A i de veure com li fotien la porta als morros uns quants cops tant amb el Girona l’any fatídic de Salamanca (91-92), com un parell de cops amb el Figueres i un altre amb el Cartagena. Hi podria haver arribat també si hagués acceptat alguna de les ofertes que va rebre de Cadis, Jaén o Sporting de Gijón. «No se sap mai què hauria passat». Va decidir quedar-se a prop de casa, acabar la carrera i començar a treballar a la clínica veterinària que té a Girona i amb trenta-sis anys es va retirar al Banyoles. Les botes però, no les ha pas penjat del tot perquè ha entrenat el Base Roses i el Salt i enguany és segon del Vilablareix amb Francesc Gala, amb qui ja va treballar al Quart i al Banyoles. Ah, i no falla mai en els entrenaments amb els veterans del Girona on continua fent barraques com quan estava jugava. «De vacunes a animals, n’he posat un piló, però m’agrada molt més marcar gols. Amb els veterans encara tinc aquella sensació tan bonica de pujada d’adrenalina quan faig gol». 

Juli Sunyer ha passat de vacunar porters a fer-ho a «gats, gossos, conills, fures i altres animals» que li porten a la clínica veterinària. No li va ser fàcil acabar la carrera perquè va voler aprofitar al màxim els anys de futbol, on es guanyava bé la vida. «Costava molt compaginar-ho. Ha estat el més difícil, segurament. Viatges amunt i avall, entrenaments al matí, pràctiques a la tarda, desplaçaments llarguíssims els caps de setmana...». En els primers anys d’estudi vivia a Bellaterra i anava a entrenar a Sarrià i l’Hospitalet després que l’Espanyol l’hagués fitxat amb divuit anys del primer equip del Girona. A partir d’aquí, vindria un any gris al Cartagena. «Em vaig matricular a Múrcia per continuar la carrera però l’entrenador (Francisco Parreño) em va prohibir anar-hi perquè havia d’estar «concentrat» en el futbol. «Era il·lògic. No tenia sentit».

Al 1991, va tornar a casa per viure un dels millors anys de la carrera. A les ordres de Xavi Agustí, el Girona es va quedar a les portes de pujar a Segona a l’últim partit de la fase d’ascens a Salamanca. «Va faltar estructura. Era un desastre. Érem deu o dotze jugadors i vam saber que si s’hagués fet recurs, els sancionats potser haurien pogut jugar. Qui l’havia de fer el recurs? Estic segur que si haguéssim pujat, n’hauríem fet molta via de tornar a baixar si no hagués entrat algú amb cara i ulls», diu. Sobre les corredisses a la llotja i rumors per calmar el Salamanca, Juli no en sap res. «A posteriori es van dir moltes coses. Vam perdre i punt».

Desenganyat, va recular dues categories per ajudar el súper Guíxols (1994-95) a pujar a Tercera amb Xavi Agustí. «Estava pensant centrar-me als estudis i aparcar el futbol i ell em va dir: ‘Juli, el futbol comença ara’. M’hi vaig implicar molt i va anar tot molt bé. Vaig fer més de vint gols. Tenia raó». Com sempre. Tot i les reticències d’Albert Valentín, Agustí el recuperaria per Segona B i se l’enduria a Figueres el gener del 1995 per viure, a banda dos play-offs fallits, dues aventures màgiques a la Copa quan va eliminar l’Espanyol (1997-98) i, sobretot la 2000-01 en què es va carregar el Barça i l’Osasuna i va arribar a semifinals contra el Deportivo de la Corunya.