Dani Sarabia: «Encara somio amb la sotana a Frank de Boer al Camp Nou»

«Queda’t, home, que com a mínim tens nivell per arribar al filial i llavors vés a saber què pot passar». Amb disset anys i després de dues temporades a la Masia, Dani Sarabia (Blanes, 1973) ja en tenia prou. Volia tornar a casa amb la família i els amics. De res va servir la frase de Peio Artola, llavors tècnic del juvenil del Barça, de convèncer-lo perquè acceptés anar-se’n cedit i el seu adéu no fos definitiu. A Can Barça havia viscut experiències úniques i compartit moments irrepetibles amb Pep Guardiola, Tito Vilanova, Jordi Roura, Òscar Garcia, Sergi Barjuan o el Bigo Sánchez Jara, entre altres, que més tard arribarien a l’elit. Ell també ho faria. El camí va ser més dur i amb alguna giragonsa més, però també el va dur a Primera. Abans de tastar-la, aquell vailet de la Selva Marítima, rebatejat per Guardiola com a Manu, en honor al davanter de l’Athletic, va haver de doblegar l’esquena uns quants cops i estar-se moltes hores de sol i fred a l’obra. 

«Ohhhhh!» El Camp Nou era ple i amb 3-1 al marcador, el partit no estava tancat del tot. De cop i volta el dorsal 16 del Racing de Santander encara l’àrea, trenca la cintura a Frank de Boer amb una sotana deliciosa i fa una passada enrere que Diego Alonso envia als núvols. «Aquell ‘oh’ el tinc gravat al cap. L’hi tindré sempre. De tant en tant, encara hi somio i em desperto amb un somriure». Les emocions de l’estrena al Camp Nou (març del 2003) no s’havien acabat. El primer que va fer Sarabia després d’aquella acció va ser córrer enrere per recuperar la posició al mig del camp. Allà l’esperava Juan Román Riquelme. «Quina sotana tan maca que li has fet a Frank», li va dir. Nerviós i emocionat pel comentari, va aprofitar l’avinentesa per demanar-li la samarreta. «Gràcies. Me la donaràs?». A la mitja part, ja la tenia. Sarabia acabava de debutar al Camp Nou i tornava a casa amb una samarreta del Barça. Tenia 29 anys i mig i feia realitat un somni que havia començat quinze anys abans, el 1989 quan va entrar a la Masia.

Pel camí quedaven molts anys, molts partits, molts gols, i molta màgia a Segona B, Tercera i Primera Catalana. A Palamós diuen que mai han vist una esquerra semblant; a Banyoles s’assegura que és el jugador de més qualitat que ha passat mai pel club, al Girona es va inflar a fer gols (42 en 92 partits), igual que al Blanes i al Guíxols. També va deixar mostres de qualitat a Figueres i Premià. Ho faria encantat gaudint fent gols, assistències i túnels, mentre compaginava el futbol amb la feina. Perquè sí, amb les mateixes mans que Sarabia havia saludat el 2003 Riquelme, Saviola, Puyol o Mendieta al Camp Nou, no gaires anys abans, s’havia passat hores i hores fent pasta de formigó i traginant-la amunt i avall amb un carretó mentre treballava de manobre als matins. Perquè del futbol apartat dels focus, costa viure’n i ell, havia de compaginar la passió amb la feina d’ajudant de paleta o de pintor als matins amb empreses dels seus oncles Antonio i Juan José. «Era dur, no dic pas que no. Sobretot perquè arribava a les onze a casa i l’endemà a les sis, tocava estar altre cop dempeus, glacés o fos al pic de l’estiu», reconeix. Fins i tot de cambrer va fer en alguna època quan era encara més jove al costat dels seus cosins Toni i José Luis. 

A Girona, Banyoles i a Palamós és on va es va veure el millor Sarabia i on va ser un ídol. Molt més que no pas durant la mitja temporada que va jugar a Primera amb el Racing. Juntament amb Coromina i Edu Aguilar, Sarabia va ser un dels tres jugadors del Palamós que es va endur Dimitri Piterman quan va comprar el Racing el gener del 2003. La llufa d’home Piterman no se la trauria mai. «El dia del debut contra el Rayo al Sardinero el recordo sobretot per la xiulada que vaig rebre. Va ser increïble. La recordo gairebé tant com aquell ‘oh’ al Camp Nou després de la sotana De Boer. Tenia unes ganes boges d’agradar i ajudar, però la meva pròpia afició em xiulava...No vaig poder-ne gaudir del tot». Van ser sis partits a Primera per a un Sarabia a qui el racinguisme agafaria com la víctima perfecta per atacar Piterman. Tant és així que a l’estiu següent i mentre, amb tota la il·lusió del món, començava la pretemporada per preparar la Copa Intertoto, es va trobar al carrer després d’una jugada bruta dels administratius del club contraris a l’empresari ucraïnès. Sarabia es despertava del somni enganyat de mala manera. «En aquella reunió va volar de tot. Van frenar Piterman perquè si no...».

De poder jugar a Europa amb el Racing, Sarabia va passar al Llorca, a Segona B, abans de tornar a casa per embarcar-se al Súper Blanes de Sebastián Javier que arribaria fins a Tercera. «Érem a Preferent i es cobrava més que a Segona B». Al 2008, abans d’un partit contra el Barça B al Municipal dels Pins, va sentir una veu coneguda. «Ei, Manu! Vine cap aquí. Com et va la vida?». Era Pep Guardiola. «Em va fer molta il·lusió que se’n recordés de mi». Sarabia faria el 3-1 del triomf del Blanes. Perquè no, la màgia que a Santander no van voler assaborir, no l’havia perduda. Més de dues dècades després, Sarabia fa tasques de manteniment -«sempre he estat un manetes»- a l’empresa Nora de Santa Coloma. El futbol continua a la seva vida; ara, veient els partits del juvenil del Blanes on juga el seu fill. «Ell és l’Adrià, no pas el fill d’en Sarabia».