Albert Corominas: «Havia fet bàsquet, futbol i handbol, però el piragüisme em va enamorar»

Piragua penjada. Ha costat? 

A la darrera competició que vaig fer al desembre del Mundial de surfski a Austràlia ja vaig veure que era molta fatiga acumulada, que no tenia les mateixes ganes i espurna per continuar-ho fent. Quan vaig tornar ho vaig comentar amb la meva parella i el meu psicòleg. No volia renunciar al que estic vivint ni fer més invents per poder entrenar. Vaig aguantar un parell de mesos més fins que vaig decidir que ja n’hi havia prou i no podia estirar més el xiclet. Amb 42 anys he arribat al sostre. Més del que he fet, no ho podria fer. 

Reculem una mica. Com comença el seu idil·li amb el piragüisme?

És un dels esports més genuïns i autòctons de Banyoles, a banda del rem o la natació. No es poden fer a altres ciutats. Banyoles és una de les millors làmines del món i com més he viatjat pel món per competir, més he vist que tenim unes instal·lacions espectaculars. És la Meca del piragüisme. 

Com va ser el primer dia? 

Era l’estiu del 1992. El club s’havia modernitzat molt pels Jocs Olímpics. Tenia nou anys i els meus pares em van apuntar al casal esportiu del club. Tocàvem diversos esports, però quan vaig provar el piragüisme els vaig dir que volia fer un casal exclusivament de piragua. Després em vaig anar engrescant fins que a l’octubre vaig fer la primera competició a Empuriabrava i vaig guanyar. Si ja agrada de gran guanyar, imagina’t de petit. Aquella primera medalla la recordo com si fos ara. 

Havia fet altres esports?

Sí...Havia provat handbol, bàsquet i també vaig jugar a futbol amb el Banyoles, el Porqueres i el Camós, però el piragüisme em va enamorar.

Ara hi ha Saúl Craviotto o fa poc David Cal. Tenia algun ídol llavors per emmirallar-s’hi?

No. Abans el piragüisme espanyol no era tan exitós com ara. Els meus ídols eren Josep Cortada o Josep Vicens, piragüistes del club, que eren més grans que jo i no els podia seguir. Entrenar amb ells per mi ja era la bomba. Estic molt agraït a tothom que m’ha ensenyat i acompanyat tot aquest temps. 

Vostè sí que ha estat un referent per a moltes generacions de joves piragüistes.

Ho he estat molts anys. Ara ja no. He passat a la prehistòria i sóc un fòssil. (Riu). Els ídols d’ara són Laia Pèlachs, Albert Martí, Eudald Vila, Pol Busquets, Laura Serra o Blai Muñoz, que estan a dalt de tot. Ho he sigut, sí. N’era conscient i per això he intentat sempre donar exemple per als nanos i les famílies en bons hàbits, descans i recuperacions. Això sí que m’ha privat de fer alguna bogeria, perquè el dia que sortia, l’endemà tothom ho sabia. Sempre he tingut un punt de responsabilitat cap a molta gent que em podia tenir com a ídol. No m’ho he cregut mai, però sí que sabia que tenia gent al darrere que em seguia perquè era una figura pública del piragüisme banyolí.

L’esport professional de vegades requereix sacrificis pel que fa a estudis i oci. Ha deixat de fer gaires coses pel piragüisme?

No me les he pas perdut. Les he viscut diferent. Sí que m’he perdut aniversaris, festes familiars i també em va marcar la mort de la meva germana, dos dies abans de viatjar en una competició internacional. Pel que fa a estudis, vaig acabar Batxillerat i hauria volgut fer INEFC, però ja entrenava moltes hores i em vaig quedar aquí. No ho canviaria. Vaig triar això i he pogut viure bé. He fet del meu hobby, la meva professió. No canviaria pràcticament res. 

Es pot ser professional del piragüisme?

M’he sabut moure per sobreviure. No he viscut, sinó sobreviscut perquè no he tingut cap beca ni subvenció ni res per viure de rendes. Si hagués estat futbolista, l’hauria pogut convidar un mes a les Seychelles a fer aquesta entrevista. No és el cas. La política a Catalunya en esports minoritaris és molt dolenta. Tinc companys d’Andalusia, Madrid, Castella o Galícia que, amb els mateixos resultats que he fet jo, han obtingut uns trenta o quaranta mil euros. Jo, zero a Catalunya. M’he hagut de moure molt per vendre’m molt a empreses i institucions i treballar sol per demanar o, gairebé, pidolar. Ara fins i tot havia d’estar pendent de xarxes socials, seguidors, visites... No en sóc gens fan però ara la tendència és cap aquí, a valorar més la part mediàtica que no pas el rendiment esportiu.  

Quin moment o quin èxit recorda amb més estima o l’ha marcat més?

El Mundial del 2010 de Marató a Banyoles va ser un punt d’inflexió, però n’hi ha hagut d’altres que m’han fet créixer i conèixer. Aquell Mundial va permetre trencar la dinàmica del rem que hi havia hagut sempre i obrir-se al piragüisme. Se’n va parlar molt i va ser un «boom». Estic molt agraït a l’equip de govern de l’època que és el mateix d’ara i que lidera Miquel Noguer per donar suport a les noves modalitats esportives a l’estany. Ara mirem d’organitzar sempre una competició estatal cada dos anys i tenim la sort de comptar amb el suport de la junta del club, dels pares, etcètera que sense ells no seria possible. 

Els Jocs Olímpic són una espina clavada? Hi ha estat mai realment a prop?

Amb 21 anys vaig ser campió d’Espanya K1 en 1.000 metres i la Federació em van cridar per provar un possible K4 amb dos gallecs i un madrileny. Vam preparar-nos tres mesos però no va anar bé. M’hauria encantat i tinc l’espina clavada sí. Tot i això, no canviaria tota la carrera que he fet per uns Jocs. M’ha aportat moltes coses i n’estic ben orgullós. Ara l’objectiu és anar a uns Jocs acompanyant un esportista com a entrenador o assessor. Ho vull viure, patir, riure i plorar amb ells. Ho tinc pendent i serà possible. La Laia Pèlachs se n’ha quedat a les portes, però està encaparrada a ser a Los Angeles i hi serà. Espero veure el primer piragüista olímpic banyolí ben aviat.