Com l'escalada ajuda Carlos Soria a sortir de l'accident a 7.700m de fa just un any: “Vaig al rocòdrom a les 7.00 h”

“Aquest 17 de maig ha fet un any del meu accident. Estic estupendament i molt agraït a tota la gent que m'ha ajudat. Molta gent em diu que deu ser una cosa que dec voler esborrar de la ment, però la veritat és que sent una cosa no desitjada, és una experiència que no vull oblidar. Sortir viu d’un accident a 7.700 metres, amb una fractura oberta…”. Amb aquesta lectura d'un episodi que li va poder costar la vida, no és casualitat que Carlos Soria Fontán (Àvila, 5 de febrer del 1939) desprengui una vitalitat magnètica i inspiradora. Als 85 anys té la il·lusió intacta de pujar més muntanyes i conquerir sostres.

Fa un any, quan ja veia de prop el cim del Dhaulagiri -el seu tretzè vuitmil-, va saltar pels aires arrossegat per un xerpa que va caure. Es va trencar la tíbia i, a 7.700m li van comunicar que cap helicòpter no podia pujar a rescatar-lo. “Les deu primeres hores, sense rescat, vaig suportar un dolor que no podia ni imaginar. Arrossegant-me, sense poder caminar…”, fins que dos amics polonesos (Bartek Ziemski i Oswald Pereira) van ajudar-lo a baixar fins als 6.100m, on ja va poder evacuar-lo l'helicòpter del també amic Simone Moro. Entremig, dolor, crits, estat de xoc i la pitjor sensació que Carlos ha viscut en una muntanya.

"L'escalada ha anat progressant"

D'això ja en fa una volta al sol. Ara es prepara diàriament i, normalment, els seus dies comencen quan a les 7 del matí trepitja un rocòdrom com a part inicial del seu entrenament. “He escalat tota la meva vida, des de petit. M'encanta i ara m'ha anat molt bé per fer part del meu entrenament”, indica Carlos, una persona que ha vist l'evolució que ha viscut l'escalada a Espanya. “L'escalada ha anat progressant. Tot ha canviat, igual que ara hi ha més cotxes, també ara hi ha molta gent escalant. És un canvi que em sembla lògic”. A més, afegeix, “ara els rocòdroms estan molt ben organitzats. La primera vegada que vaig anar a un rocòdrom urbà modern em semblava que estava en un altre país, obrint a les 7.00 hores, com estan muntades les instal·lacions, el terra, l'espai per a nens… Hi ha sempre molt bon ambient, et trobes amb la gent, converses...”.

Carlos Soria té el seu camp base establert a Moralzarzal, poble de la serra madrilenya on es va mudar quan va deixar de treballar a la capital. Va canviar la M30 per vistes al Telégrafo, la muntanya més propera a casa seva i a la qual puja també pràcticament diàriament -després d'escalar- com a part de la seva preparació.

La base de la vida: moure's i alimentar-se bé

La seva filosofia de vida als 85 anys és la mateixa de sempre. “Tot el que sigui moure's i fer esport em sembla una gran idea. És la base de la vida, alimentar-se correctament i fer exercici. I a mi, que m'agrada tant escalar, doncs jo ho veig com un gimnàs però molt divertit”, raona qui té previst sortir a divertir-se a algun dels cims més alts de la Terra.

Ja s'han tancat totes les ferides de la cama –“són lletges, però estan tancades”- i a la meva ment “ara mateix hi ha de tot. Vull tornar a les muntanyes. M'estic recuperant escalant, fent costes, amb fisioterapeuta, quiropràctic, fent pilates... He perdut molt d'equilibri físic i mental; força no tant perquè em moc molt, però m'he de recuperar del tot”. Per això no es posa terminis, però el dia a dia li diu que va fent passos cap al Carlos Soria que va estar a punt de conquerir el cim del Dhaulagiri.

Amb el mateix esperit de superació i motivació de qui puja una paret per primer cop, Soria afronta aquesta recta final de la seva recuperació. I, com s'ha esmentat al principi del text, no està sol ja que té el suport de l'exèrcit de “la meva gent”, aquells que l'han ajudat a tornar a caminar i amb els seus gestos d'afecte durant el darrer any li han recordat la cordada tan gran que lidera. Amb aquest reconeixement, és normal que aquest darrer any hagi viscut “una experiència que no vull oblidar”.