Jaspe: «Hi havia gent que només venia a veure’m esbatussar amb rivals»

«Hosti, ets en Jaspe no? Ja ens n’havíem arribat a fotre de patacades als camps...». Tot rient i recordant amb estima el passat, més d’un davanter ha reconegut Salva Jaspe (Olot, 1970) rere el taulell del seu supermercat a Blanes. És al costat de la platja i això ajuda que el vagin a veure amics, companys i exrivals amb qui recorden batalletes pretèrites. «Era un central contundent i intens. Dels d’abans. Però mai vaig lesionar ningú de gravetat» assegura mentre reconeix que el van expulsar més cops «per protestar» que no pas per vermella directa per fer entrades dures. En aquest sentit, la intensitat amb què jugava Jaspe era coneguda arreu dels camps de les comarques gironines. Fins i tot, sovint es convertia en un espectacle veure’l jugar. «Hi havia gent que venia a veure com me les tenia i saltaven espurnes amb els rivals». De fet, en la seva etapa al Girona, els partits contra el Peralada estaven marcats en vermell per a molts aficionats. «M’ho deien directament. Avui venim a veure com us les foteu amb en Vador Solà». Fins i tot al final del partit, els dos entrenadors Pere Gratacós i Nitus Santos, reconeixien que era un «espectacle» i que gaudien veient-nos xocar. «Jo i en Vador rèiem. Anàvem al duel forts i ens ho passàvem bé. Al final els partits, ens fèiem una abraçada i no havia passat res. Només faltaria».

Hospitalet, Blanes, Lloret, Banyoles, Mataró, Girona, Vilobí i Vilassar de Mar van ser els equips d’un Jaspe que un cop retirat ha seguit el camí de les banquetes com a entrenador. «Vaig plegar a la meva segona etapa a Banyoles després de pujar a Tercera. Estava bé físicament però tenia altres prioritats». Així començaria una carrera d’entrenador que l’ha dut per Tordera, el planter del Racing Blanenc, Llagostera B, primer equip de l’Espanyol femení i Seagull, entre altres. Mentre espera una nova oportunitat, darrerament ha refusat ofertes per entrenar a Aràbia Saudita per estar a prop de la família i seguir el creixement del seu fill, que ha acabat l’etapa de formació al Sabadell a Divisió d’Honor juvenil. 

Jaspe era un central d’aquells que intimidava. Per la seva manera de jugar i també, segurament, que anés rapat hi ajudava. «Ui, em vaig sentir a dir de tot. Que si estava malalt, que si no sé què era...Jo reia. M’entrava per una orella i em sortia per l’altra». La realitat és que després de fer el servei militar, Jaspe va decidir rapar-se i sempre més ha anat amb el cap pelat. «Fins i tot em vaig casar rapat». La mili la va fer a Lleida i tot i que per a molts jugadors suposava perdre un any, ell va continuar jugant. «Va coincidir que un tinent era entrenador de l’Agramunt, que era a Regional Preferent, i em va dir si volia jugar-hi. Per perdre un any vaig decidir aprofitar-lo. Així m’estalviava guàrdies i a més a més cobrava alguna cosa». Jaspe va arribar a Lleida amb divuit anys i després d’haver passat pel planter del Barça i de l’Espanyol. Perquè sí, la planta i les bones maneres amb la pilota van cridar l’atenció del Barça quan era al Blanes. Va estar dos anys d’infantil a la Masia on va compartir vivències amb Rojo, Pep Guardiola, Tito Vilanova, Guillermo Amor, Josep Blanquera o Sebas Pla, també blanenc. Un cop tancades les portes del Barça, va tornar a casa, a Blanes. «Alfons Muñoz em va fer debutar a Tercera al camp del Sant Andreu davant quatre mil espectadors. Era impactant. Hi havia Calderé a l’equip i la meva missió era perseguir Dani Solsona per tot el camp». A partir d’aquí, Saragossa, Damm i Espanyol trucarien a la seva porta i, per proximitat, va triar l’Espanyol. «Els jugadors vivíem en una pensió del club i cada dijous entrenava amb el primer equip a les ordres de Javier Clemente». Jaspe va tenir l’oportunitat de debutar amb l’Hospitalet a Segona B, que llavors era el filial blanc-i-blau. «Podia haver jugat més temps a Segona B, però entre la feina i la família, vaig prioritzar altres coses». Lògicament, el futbol de Tercera i Primera Catalana no donava per viure i el blanenc ho compaginava amb la feina. Va fer de lampista i de supervisor i també va treballar en una empresa de neteja abans d’obrir una llibreria al costat del supermercat que té ara amb la família. 

El futbol el va dur sobretot a jugar per les comarques gironines amb dues incursions a Mataró i Vilassar de Mar. «Vaig tenir ofertes de l’Andorra i del Còrdova però no ho vaig acabar de veure clar». Va gaudir arreu d’on va jugar, «especialment» en les dues etapes al Banyoles. La relació amb els àrbitres, de la mateixa manera que amb els davanters, sempre va ser especial. «Jo parlava molt, ho reconec. Recordo, per exemple, que l’àrbitre Téllez pare em deia abans dels partits ‘Jaspe, porta’t bé no m’emboliquis la troca avui’. Jo el contestava, ‘això tu, no em muntis cap sidral». Sigui com sigui, Jaspe mai s’ha considerat un jugador violent. «Entrava fort però mai he lesionat cap company de gravetat, només faltaria. A més a més, hi ha un Salva a dins del camp i un altre fora, on sóc una persona molt tranquil·la».