El festival Inund’Art i el Bòlit han portat a Girona Francesc Serra, que proposa una performance per a persones confinades. A través d’una videotrucada, apropa el carrer a cada participant, que així visita racons de Girona, retroba persones, recorda, etc. Qui hi vulgui participar, pot escriure a sortimapassejar@outlook.com

Algú pot pensar que és una manera ben trista de passejar, la virtual.

Tots hem passat pel confinament i sabem com n’és de dur. Una passejada virtual no és el mateix que real, però és un toc d’amor i d’atenció a través de l’art.

Expliqui una mica com funciona, que veig aquest aparell de cartó i prou.

De moment ho he fet amb gent gran de la residència Maria Gay. Jo tinc aquesta caixa, i la persona que participa, una altra. El cas és que la persona em diu quin racó de Girona vol visitar, i li porto a través de videotrucada. No només això: també l’apropo a gent que coneix. O fins i tot, si la senyora Maria m’explica que li agraden les galetes del forn Sant Narcís, li porto una galeta d’aquell forn perquè la flairi i tasti quan vegi les imatges. L’experiència no només és visual, és també auditiva, olfactiva i gustativa.

Per quina raó ha vingut a caure a Girona, algú d’Aiguafreda?

Per xiripa. Tenia ganes de desenvolupar aquest projecte, i el vaig presentar a Inund’Art. El van acceptar i aquí estic.

Com veu Girona algú que no la coneixia?

Veu ciclistes.

Molta gent n’està fins al gorro.

Ho entenc perfectament. La gentrificació, que s’ha viscut a moltes ciutats, no l’havia vist mai relacionada amb els ciclistes. A Girona és així.

En la darrera setmana deu haver notat un canvi.

Des que es pot sortir una mica al vespre, no només la ciutat, també la gent s’està tranquil·litzant.

Ja ha vist que els joves prefereixen sortir físicament que virtualment.

Això segur. I no només els joves.

El seu projecte abasta només el centre de Girona?

De moment, la gent amb qui he treballat ha viscut a la Girona de tota la vida, i evidentment els seus records estan vinculats sobretot al Barri Vell i la part antiga. Però l’àmbit de treball es pot ampliar a tot Girona.

Hi ha barris a què molts gironins ni s’hi acosten.

També pot dir algú: «Vull anar a veure la meva amiga Carme». Doncs virtualment l’anem a visitar. És a dir, hi vaig jo i faig la videotrucada.

Una ciutat no deixa de ser un conjunt de records?

Una ciutat té diverses capes. Hi ha la ciutat urbanística, però també hi ha la festiva, la dels records... Són moltes capes alhora. Amb aquest projecte poso l’accent en els records. He vist que el del passat és un element molt important, quan reactivem el passat, també prenem consciència del present

Són sempre records feliços?

Si algú vol visitar el lloc on va ser infeliç, som-hi. El projecte s’adapta a cada persona. Per això m’agrada, primer, conèixer la persona, i entre tots dos tracem en un mapa el recorregut i els punts que li interessen.

Com ens ha afectat el confinament, a tots plegats?

És durillo. Sobretot per la gent gran que ja sap que no tornarà a sortir al carrer. Abans del confinament ja hi havia gent que sabia que no podria sortir més, però amb el confinament s’agreuja. L’empatia que sento amb ells, és la que em va empènyer al projecte.