Assum Guardiola (Mata, 1973) ha viscut sempre envoltada de llibres. Després de llicenciar-se en Filologia Catalana, va ser llibretera i dinamitzadora de grups de lectura. Ara, acaba de publicar «Blau», la seva primera novel·la, finalista al Premi de Novel·la Curta Just M. Casero 2019. L’obra es presentarà avui a les set de la tarda a la Llibreria 22.
Ser finalista al Casero equival a entrar per la porta gran al món literari?
Totalment. I és una molt bona carta de presentació. Però les obres finalistes s’han de buscar la vida.
Què va passar abans de l’aposta de Comanegra?
Dues editorials van rebutjar el manuscrit.
A J.K. Rowling moltes més.
No lligava amb la seva línia editorial. I després va arribar Comanegra i em va dir: «L’hem llegida i l’hem celebrada».
En un context en què els grans segells editorials només publiquen un 1% dels manuscrits que reben anualment, els premis són l’única opció pels escriptors emergents?
A dia d’avui, guanyar un premi és, malauradament, una de les úniques opcions per tenir visibilitat, però també és veritat que hi ha premis i premis. Molt sovint em pregunto com ho podríem fer perquè el nou talent tingui oportunitats.
S’hi aposta poc.
Tinc la sensació que és un mur infranquejable. Com que no et coneixen no et publiquen, també per la saturació del mercat perquè molta gent s’ha llençat a escriure. A vegades penso que si no hagués quedat finalista, em trobaria en aquesta mateixa situació, perquè que algú et faci cas és molt complicat.
Escriu per a vostè o per ser llegida?
Per les dues coses. Escric molt per mi perquè l’escriptura és un procés de coneixement cap a mi mateixa i cap als altres, és un procés de comprendre encara que inventi. Amb l’escriptura pots donar una coherència que la vida no té. Però també hi ha la inquietud de compartir, i comparteixes quan publiques.
A partir de què escriu?
Per mi té sentit escriure a partir d’emocions viscudes. El punt de partida de Blau va ser la gestió d’un dol, però després comences a inventar i tot canvia. A vegades et sembla que escrius una cosa i te n’adones que n’estàs escrivint una altra.
Es pot fugir dels grans temes universals de la literatura?
D’una manera directa o indirecta n’acabem parlant sempre. La gràcia és parlar-ne des d’un lloc fresc, però em sembla que mentre hi hagi humanitat a la Terra, se’n continuarà parlant.
El resultat és el llibre que volia escriure?
És diferent al que havia pensat en un inici, s’ha anat transformant al llarg del procés d’escriptura.
És, doncs, una escriptora més intuïtiva que arquitecta?
Pensava que era més estructurada perquè em servien molt els esquemes previs i les fitxes de personatge, però vaig anar veient que em sentia més còmode amb una manera de fer més intuïtiva. Parteixo d’una idea prèvia amb quatre esquemes, i deixo que l’escriptura em vagi revelant cap on he d’anar. Els personatges creixen i els volies fer anar per una banda i volen anar cap a l’altra. El procés és viu.
Li ha costat deixar els personatges?
No sento que els hagi deixat. Al contrari, ara els sento més vius que mai perquè agafen una dimensió que no m’esperava quan són llegits i la gent te’n parla.
Es pot viure amb el 10% del marge?
Encara no ho he experimentat, però evidentment que no. Però no em motiva plantejar-m’ho com un guany econòmic. L’ideal seria que les persones que escrivim poguéssim viure d’això.
