Distingida recentment amb el 54è premi Prudenci Bertrana de novel·la, l’escriptora catalana Tània Juste reivindica a Amor a l’art el paper de les dones artistes que van quedar, en el seu temps, eclipsades per homes com Picasso o Modigliani. La novel·la, publicada per Edicions 62, se submergeix en la vida de dues dones: l’Olivia, una noia que viu a la Barcelona dels anys 70 i que està a punt de llicenciar-se en l’especialitat d’Història de l’Art, i la Valèria, una pintora d’avantguarda que va viure al Montparnasse dels anys 20, que surt a la llum durant el buidatge d’un pis.

Tot l'art sembla fer-se avui per amor a l'art. Com pot conjugar l’artista l’amor i la supervivència?

Amb molt d’esforç i veritable vocació. Crec que el secret d’algunes que ho intentem és força senzill: escriure és per a mi una necessitat vital i, per tant, el repte més gran esdevé fer de la passió l’ofici. Si les coses van bé, segueixes endavant, però sempre tenint molt clar que el repte és escriure, ser tu mateixa i no pas cercar l’èxit econòmic.

Els premis, com el Prudenci Bertrana, realment compensen?

Compensen a molts nivells. Econòmicament, com a autora, em permet respirar amb una major tranquil·litat i poder tenir més temps per escriure. Però potser el més gratificant del premi Prudenci Bertrana és la seva gran reputació i difusió, l’oportunitat d’arribar a un major nombre de lectors i lectores. M’he sentit tan ben acollida que Girona ja forma part del meu patrimoni sentimental.

Fins fa poc la dona en el món de l’art era estrictament una musa...

Hi ha la dinàmica de pensar en la dona en l’art com la musa dels grans artistes. La parella del pintor, de l’escultor, del fotògraf conegut i aclamat per tothom... El relat de la història de l’art ens l’ha presentada sovint com a objecte i de manera molt escassa com a subjecte. És un gran error i una profunda injustícia, perquè les dones artistes han existit des del principi dels temps i en cada segle, en cada dècada hi ha hagut creadores de gran talent que van quedar invisibilitzades, a l’ombra dels homes i dels especialistes que van escriure sobre ells.

Amb Amor a l’art ha volgut fer la seva pròpia contribució?

Perquè el projecte és enorme, perquè necessitarem moltes plomes i veus conscienciades per desenterrar els noms de dona en l’escena artística de cada temps i fer-ne, finalment, un retrat complet.

Ha estat amagada la dona?

Tenim el cas, també, de moltes models de grans artistes que coneixem com a tal i en canvi no sabem que pintaven, com és el cas de Jeanne Hébuterne: qui no ha vist el seu rostre en infinitat de quadres d’Amadeo Modigliani sense saber que ella també pintava, que dissenyava alhora joies i vestits. La Jeanne és una de les dones que formen part d’Amor a l’art.

Qui és la musa, llavors, de la dona artista? No veig «musos».

Normalment, és ella mateixa, per tal de reafirmar la seva pròpia identitat. Però cada dona artista té els seus temes i les seves obsessions. En el cas de les creadores dels anys deu i vint del segle passat, la gran majoria es dedicaven a reproduir el seu entorn quotidià: la casa, la família, el món que tenien a l’abast. I alhora hi havia aquelles dones artistes que vivien una vida més emancipada dels homes i que van optar per viure i reproduir en les seves obres tot allò que feien els mateixos homes, sense parar esment a les cotilles moralitzants que els imposaven.

Què opina vostè d’aquest llenguatge inclusiu del que tan es parla ara?

Tinc la sort de conèixer persones molt diverses, algunes que s’identifiquen amb el gènere masculí o femení i d’altres que no s’identifiquen amb cap. Jo procuro anomenar a cadascú com se senti més còmode, només faltaria, de la mateixa manera que jo em sento còmoda que m’anomenin en femení.

Hi ha certa venjança cap a l’home? Ser home, heterosexual i blanc avui en dia sembla que està mal vist...

Ser home, heterosexual i blanc no té absolutament res de dolent sempre que un sàpiga viure sense aquesta supremacia que li és històrica. Jo tinc a la meva família uns bons exemples d’homes blancs i heterosexuals que sempre han sabut respectar la diversitat, tant en qüestions de gènere com de raça.