A Francesc de Dalmases el descriu sense saber-ho John Dos Passos en la seva extraordinària El Número U: té les galtes arrodonides, vermelloses i llustroses com pomes delícies. El Número U és el fabulós retrat d’un líder populista nord-americà i de la cort que l’acompanya, de manera que el retrat de Dalmases, sempre a la vora de la seva adorada i populista presidenta del Parlament català, Laura Borràs, és molt pertinent. Dalmases és un d’aquells rabassuts que tenen la fortuna de gaudir d’abundant cabell laci, de manera que es poden deixar melena fins a fregar el coll i així dissimular les rodoneses del seu rostre. Sense la seva inefable cabellera-serrell, Dalmases no es diferencia d’un ninot de neu, en canvi, amb cabell, s’assembla a una pilota de futbol amb un pal de fregar al capdamunt. No és que això suposi una millora estètica especial, però així, a més de dissimular amb lleu èxit el sobrepès producte de tant àpat en favor de la independència de Catalunya, terroritza l’interlocutor. No tothom està capacitat per sostenir-li la mirada a una pilota parlant amb un pal de fregar a sobre.
Sabent aquesta qualitat, Dalmases l’aprofita per defensar com un quisso la seva propietària, Laura Borràs. Fa uns dies la víctima va ser la responsable d’un programa de TV3 que va permetre que els periodistes que havien d’entrevistar Borràs li preguntessin pels problemes judicials. Laura Borràs està a punt d’enfrontar-se al jutjat a sis anys de presó i 21 d’inhabilitació, acusada de prevaricació i falsedat documental, però en opinió del fidel Dalmases, els periodistes li haurien d’haver preguntat on compra els modelets i si li venia de gust un massatge als peus mentre es pensava la resposta. Així que Dalmases va atacar. No va caldre ni tan sols una ordre de la seva propietària, està tan ben ensinistrat que n’hi ha prou amb un lleu gest d’aquesta amb els ulls, ell ja entén, també ha après a no començar a menjar fins que Borràs pronuncia «ja». Va agafar la periodista de la mà, la va tancar en un despatx i, entre cops al mobiliari, la va cridar i la va intimidar per haver permès una ofensa tan gran a la seva mestressa. Borràs, tota una presidenta del Parlament, va assistir a l’escena sense obrir boca, només per comprovar que el fidel Dalmases complia la seva comesa, el feminisme té els seus límits, i si l’agressor és dels nostres, procedeix a fer els ulls grossos. Expliquen que els crits se sentien al plató, on el programa seguia el seu curs. La segona autoritat de Catalunya devia quedar satisfeta de les coaccions de tot un homenot a una jove periodista, perquè no es coneix que hagi criticat aquests fets. Amb això en fa prou Dalmases, que no necessita premis, ni tan sols una galeta caçada al vol, sentir feliç la Borràs és suficient. Sort en va tenir la periodista si al matí no va trobar al llit el cap d’un cavall. Amb nosaltres no s’hi juga. Capisci?
Dalmases no va començar de sicari, segurament de petit tenia altres aspiracions, més nobles encara que també pitjor pagades. Ha estat la vida la que l’ha portat per aquests camins. Es va formar com a educador social, de la seva deriva actual se n’intueix que seria partidari de «la lletra amb sang entra». Potser perquè el sistema educatiu actual li sembla massa tou, ha treballat sobretot de periodista. El procés li va obrir les portes d’un nou horitzó, així que es va implicar en el referèndum de la independència i el 2017 ja va sortir elegit diputat a les llistes de Junts per Catalunya, el partit de Puigdemont. I a viure. A Catalunya no són pocs els periodistes que s’han aplicat amb detall el que ja va dir Julio Camba fa un segle: el periodisme pot fer-lo ric a un, a condició que abandoni el periodisme.
Com a sicari, encara té molt a millorar. Atrevir-se amb una jove periodista és signe de covardia, encara que, ben mirat, això és una virtut per fer carrera en un partit el principal líder del qual va fugir a les primeres de canvi, emplaçant abans els seus companys de govern que anessin als seus despatxos com sempre. En un partit així, Dalmases té futur. Tan orgullós està de la seva covardia que quan -una vegada ha sortit a la llum l’episodi- s’ha vist obligat a disculpar-se, ho ha fet a la manera dels acoquinats, demanant «disculpes a tothom que s’hagi pogut sentir ofès». Als covards, a més d’atrevir-se amb dones, els fa por un simple «demano disculpes» i afegeixen la postil·la «si algú s’ha pogut sentir ofès», que significa: la culpa no és meva, és del que se sent ofès, que jo sóc covard fins i tot per admetre errors.
La parella Borràs i Dalmases, encara que còmica, compleix una funció pedagògica, ens mostra com hagués estat la republiqueta catalana amb ells al capdavant: corrupta i sense llibertat de premsa. De la que ens hem salvat.
