Ens havíem fet il·lusions de jugar contra el Barça de Memphis Depay, amb un Reial Madrid sense Sergio Ramos i contra l’Atlètic defensor del títol, però el cert és que tornarem a anar a Ponferrada, a Cartagena, a Alcorcón i a Lugo. Vaja, la nit i el dia.

Ens havíem pensat que després de passar per damunt de l’Almeria i de guanyar a Vallecas seria fàcil, però la realitat és que el Rayo va competir millor i quan li va convenir va jugar a la perfecció l’altre futbol.

I d’aquí la segona trompada forta en només deu mesos. De fet, la tercera consecutiva si comptem el descens de Primera. Tres anys seguits amb llàgrimes als ulls, amb desolació emocional i amb ganes que aquestes hores passin de pressa. Però molt em temo, com diuen els Txarango, que aquestes trompades ens quedaran al pou de l’ànima.

I amb tanta trompada i clatellada, al final o serem uns desgraciats que hauran vist passar trens cap a la glòria sense agafar-ne cap, o estarem fets de ferro colat i en el futur serem capaços de tot. Difícilment hi haurà un terme mitjà. Només el futur ens ho dirà.

De moment en el present i com deia Francisco Rodríguez fa deu mesos: «Jodidos a full». Per tercer any consecutiu, perquè veníem de Primera Divisió. I sí, a Depay ja el veurem per la televisió.