Que en les darreres jornades, abans del partit d’ahir, el Girona FC i l’arbitratge havien tingut una relació complicada és una obvietat. Durant tres partits seguits, o bé el col·legiat o bé el VAR havien assenyalat accions, sempre aparentment, en contra dels interessos del conjunt gironí.

Però fixem-nos en una cosa, fa una setmana després de perdre a Lezama, el president Delfí Geli aixecava la veu contra el VAR, el mateix dia que el tècnic Michel Sánchez deia que estava tant enfadat amb el mal partit del seu equip, que no volia ni posar l’excusa d’un possible error del vídeo arbitratge en el gol anul·lat a Stuani (que hagués servit per sumar un punt i prou).

Aquest mateix dia els aficionats gironins clamaven contra l’arbitratge, mentre la premsa local -de públic a Lezama pràcticament no n’hi havia- parlava del fet que el seu equip havia jugat tota la segona part amb deu homes. I precisament mentre els gironins es queixaven del VAR per una jugada d’atac, els locals no entenien com aquesta mateixa eina havia determinat la que al seu parer era una injusta expulsió d’un jugador.

Posat aquest cas concret d’exemple, en les jornades anteriors també en trobaríem pels dos costats, perquè queda clar que en això del futbol és fàcil que tothom vegi les coses del color que li interessa depenent dels seus interessos, que òbviament són diferents si es guanya que si es perd.

No hi ha dubte que els àrbitres, com els jugadors, poden fallar en les seves accions sobre el camp. Fins i tot es pot entendre la decisió del VAR quan s’empara en les ja famoses ratlles de colors, després de veure la jugada repetida quinze cops a càmera lenta. Però el que realment neguiteja a futbolistes i entrenadors és la falta de criteri, una mateixa manera de xiular tant al camp -ara condicionat pel VAR-, com a la sala de videoarbitratge. Això és el que fa que la gent no entengui perquè la nova eina no ha arreglat els vells problemes que sempre havien generat polèmica. Diu un amic que sempre va al camp, que si els arreglés ja no seria futbol.