Festassa històrica a Montilivi (4-2)

Hi ha nits i nits i la d’ahir és d’aquelles que es recorden tota la vida. Un dia d’aquells que els aficionats del Girona que eren a Montilivi podran presumir per sempre més de dir «jo hi era». L’equip va empetitir a la mínima expressió el totpoderós Reial Madrid fins a devorar-lo salvatgement amb una victòria tant impactant com merescuda i que el deixa, virtualment, una temporada més a Primera Divisió. Un guió perfecte que ni el millor director de cinema hauria pogut escriure i que ahir va permetre, alhora, carregar-se el campió d’Europa i celebrar el gran objectiu de la temporada. Els més de 13.300 espectadors que eren a l’estadi van sortir flotant cap a casa, revisant el mòbil si allò que acabaven de veure realment havia passat. Sí, va ser real. No era cap somni, no. Menció especial per a un Taty Castellanos que ahir, de cop, va guanyar-se un lloc destacadíssim a la història del Girona i un altre al museu dels horrors del Madrid. L’argentí, amb un pòquer de gols, va ser el gran heroi del millor partit de la història del Girona. Quina nit la del davanter argentí, assenyalat per molts al Camp Nou per fallar un gol i que ahir es va reivindicar marcant-ne quatre que, ben segur, que faran encara més la volta al món. Fins i tot Vinicius i el seu xou particular barreja de futbol i comèdia van quedar diluïts per la superioritat del conjunt de Míchel.

La sensació de felicitat amb què els seguidors gironins van anar-se’n cap a casa va superar fins i tot, probablement, la d'aquella victòria contra el Madrid per Sant Narcís del 2017, perquè ahir l’alegria era doble i, també perquè el partit va ser un recital. Mel de la bona per xalar com mai veient com Castellanos anava clavant cops de martell a Lunin. Si l’estructura metàl·lica de Montilivi, que ja va trontollar l'any 2017, no va caure ahir, no ho farà mai perquè la bogeria que es va viure a l’estadi va ser inèdita i difícilment repetible. 

Era un dia gran a Montilivi i tocava encarar-lo amb la responsabilitat de saber contenir les emocions i, sobretot gestionar-les. Els nervis van aparèixer a les cames dels jugadors en les primeres accions del partit i de seguida es van traslladar a la graderia veient com el Reial Madrid començava a acular el Girona i a jugar a plaer gairebé dins l’àrea local. Trenta-quatre segons va necessitar Rodrygo per posar la por al cos de Montilivi en una rematada d’esperó que va acabar a córner. «Ai, ai, ai», xiuxiuejava l’afició local, que es temia el pitjor. Gazzaniga hauria d’intervenir per evitar que un parell de xuts de Valverde i Nacho acabessin malament. Qui es pensés que el Madrid havia vingut d’excursió a Girona estava ben equivocat. 

Tanmateix, el Girona se sabia defensar i sortia amb perill quan podia. Havia de seleccionar bé la pressió i les transicions per mirar de fer mal al rival. A fe que ho va fer, perquè en la primera aproximació a l’àrea blanca, Castellanos va rematar de cap al fons de la xarxa de Lunin una centrada de Miguel Gutiérrez. El Girona aturava el setge de la millor manera i somreia. Més ho faria encara quan Castellanos va ser molt hàbil a l’hora de guanyar una pilota a l’esquena de Militao i batre el porter fer pujar un 2-0 que feia ensorrar l’estadi.

N’hi havia per fregar-se’n els ulls, sí, però el partit no s’havia acabat. El Madrid és el Madrid i ningú les tenia totes. Tot i això, el Girona continuava amb personalitat i començava a tenir més pilota i va aconseguir arribar a la mitja part amb avantatge. La temible sortida del Madrid a la represa no va existir perquè el Girona no va voler. Trenta segons va necessitar Castellanos per ampliar l’avantatge i fer pujar el tercer al marcador amb un cop de cap a centrada d’un Couto excels a la segona part i guanyant la partida a Militao. L’estadi embogia, però encara quedava nit. Al cap de poc, altre cop el Taty, qui sinó, superaria el porter Lunin -quina nit la seva també- a la sortida d’un córner per situar un 4-1 increïble, però cert. 

Montilivi feia l’onada i ressonaven els «olés» mentre els jugadors blanc-i-vermells ballaven els blancs durant força minuts en què el partit es va convertir en un rondo. Amb tres gols d’avantatge, el partit estava dat i beneït. Ni l’esperit de supervivència tan famós del Madrid va aparèixer per fer posar la por al cos als aficionats gironins. De res serviria el 4-2 de Lucas Vázquez. El Madrid feia estona que estava fora del partit i que havia dimitit devorat per la fam del Girona. 

Els tres minuts d’afegit van servir tan sols per gaudir de la vetllada i premiar el jove Ricard Artero, que també s’hi va afegir com l’últim canvi de Míchel. La festa era completa. I això que col·leccionava un grapat de baixes de jugadors importants per lesió i de qui, sobretot en el cas de Toni Villa, es va voler recordar el tècnic madrileny al final del partit. El primer objectiu i el prioritari, està assolit. Tocarà veure fins on és capaç d’arribar ara el Girona sense aquesta pressió. Per futbol i personalitat ha demostrat que pot donar moltes alegries encara d’aquí a final de temporada. Com la d’ahir, però, serà difícil. L’ovació final també va ser històrica. 

k