Els Gazzaniga i una tradició familiar

Paulo i Gianfranco Gazzaniga no podien no acabar sota pals. Ho duien a la sang, néts i fills de porter. «És com una tradició familiar bonica», diu Gianfranco (1993). 22 mesos més petit que en Paulo, va néixer a l’Equador, quan el seu pare, Daniel Omar, jugava al país i li llançaven orina i ous des de la graderia. Eren altres temps. Els seus primers records ja són a l’Argentina, al costat del seu germà i la pilota. «Jugàvem a qualsevol lloc. Ens passàvem hores i hores jugant sols amb una pilota, inventant jocs. La infància és igual per tots els nens argentins. Somiem ser jugadors de futbol perquè és la passió d’Argentina», subratlla l’ara porter del Racing de Ferrol. Hi va arribar fa dos anys, procedent del Ponferradina. Continua: «Jo vaig jugar molts anys de davanter, però vaig tenir una lesió al turmell que ho va canviar tot. Un dia vaig anar a veure els meus companys i com que faltava el porter l’entrenador em va demanar si volia fer-ho jo, ben bé per completar l’equip. I em va agradar tant que ja no he sortit mai de la porteria. En Paulo ha estat a la porteria des del minut zero. Ho portava a la sang. A mi se’m va despertar tot un cop em vaig posar a la porteria. Vaig sentir com una força, com una atracció superior a mi», reconeix Gianfranco, de 29 anys, amb un somriure.

Recorda bé l’època en què compartien guants a les categories inferiors de l’Unión y Cultura, el club de Murphy: «Ell jugava a les 11 i jo a les 12 i primer se’ls posava ell i després jo. Després ja vam tenir uns guants per cadascun». A l’entrada del poble, d’uns 4.000 habitants, hi ha un cartell que diu Murphy: Embajadores del buen fútbol, amb les cares i els noms de Mauricio Pochettino i dels tres Gazzaniga, en Daniel Omar, en Paulo i en Gianfranco, entre d’altres. El seu pare havia format part del planter de River Plate durant els anys 80. Després jugaria a Eslovàquia, a Bolívia i al Perú, a més d’altres clubs argentins. «Va ser sempre l’ídol de la nostra infància. Mai ens va dir que havíem de ser porters ni res per l’estil, però som porters per culpa seva. Perquè com que el vam veure gaudir tant quan era porter hem volgut seguir els seus passos», assegura. Diu que el camí ha estat dur i que han hagut de deixar moltes coses de banda pel futbol.

Quan tenien 15 i 13 anys van volar cap a València, apostant-ho tot pel futbol i guiats pel seu pare: «El canvi social de sortir d’Argentina i arribar a Espanya va ser difícil. És tot totalment diferent. Ens vam trobar en un món totalment nou. Es va fer dur, però veníem d’un lloc que encara és una mica més dur que aquest i el canvi sempre va ser cap a millor», destaca. «Sent tant petits trobes a faltar als amics, a la família, però això t’uneix molt. Ens va unir molt amb el meu germà i amb el meu pare. Va ser dur i ha estat dur, però per dur que hagi estat ha valgut la pena», diu. La crisi va colpejar la família a València i el pare va haver de deixar els dos restaurants que tenia. Es va quedar a zero.

«Jo tot això ho vaig viure des de la distància, perquè ja m’havia fitxat l’Almeria pel planter. El que més va patir el cop de perdre-ho tot amb el meu pare va ser Paulo. Ho va passar malament. Jo estava en un món adolescent, en un club de Primera Divisió, sempre envoltat de gent. Però per a ells va ser molt, molt complicat. A mi l’Almeria em donava 200 euros al mes per comprar menjar i per pagar-me l’autobús per anar a veure la família a València de tant en tant i em feia mal no poder donar 100 euros al meu pare, no poder ajudar-lo en aquella situació», rememora. Aquells anys el seu pare només el va poder anar a veure un cop, en un vell Ford Escort blau: «Tenia el motor fos i havia posar-hi no sé quants litres d’aigua cada 100 quilòmetres. Va ser una odissea. Després el va vendre com a ferralla per fer diners. De València a Almeria hi ha quatre hores, però ell va trigar-ne vuit». Riu: «I hem tingut cotxes pitjors. Ha fet coses pitjors per venir a veure’ns. No és ni l’única bogeria que ha fet ni la pitjor, segur».

Afegeix que «per sort el meu germà va tenir el valor de marxar cap a Anglaterra i deixar-ho tot un altre cop per provar sort. Va ser una de les decisions més dures que ha pres, però va tenir recompensa». El 2011 en Paulo va pujar a l’avió amb cinquanta euros a la cartera per incorporar-se al Gillingham i el 2012 ja va fitxar pel Southampton, obrint una llarga etapa a Anglaterra amb l’únic parèntesi d’una cessió al Rayo Vallecano (2016-2017). «Tot el que hem viscut ens ha unit tant i ha creat una relació tan forta que no es nota que estiguem tan lluny», afegeix en Gianfranco amb la veu castigada i cansada per les celebracions de l’ascens a Segona Divisió amb el Racing de Ferrol. Es va materialitzar dissabte gràcies al triomf contra el Celta de Vigo B en l’última jornada de la lliga de Primera Federació. L’entrenador és Cristóbal Parralo, tècnic del Girona el curs 2009-2010. «Ningú creia en nosaltres per acabar primers perquè hi ha el Deportivo, l’Alcorcón i el Còrdova al mateix grup i ells eren més favorits, però ho hem aconseguit», sospira.

Dissabte, des de la porteria, mirava cap a la dreta i veia el seu pare a la grada. Ja ho feia de petit. Ho ha fet sempre, menys a Almeria. «Sempre és la primera mirada que busques. Sempre que hi hagi el meu pare em comportaré com un fill, per més anys que compleixi. El pare és la figura més important per fer-te jugador de futbol. Em fa feliç que hi sigui en els moments importants. M’agrada mirar-lo i veure la cara de satisfacció. És un sentiment espectacular. Al final del partit ens vam fondre en una abraçada i vam plorar una mica», rememora emocionat. Des de la gespa va parlar amb la seva mare, la seva germana i el seu germà, en Paulo. Ha vist diversos partits del Racing de Ferrol des de Girona i sovint li envia vídeos del seu fill celebrant les victòries de l’equip gallec. En Gianfranco diu que en Mario, el seu nebot, encara és massa petit per saber si també serà porter: «Li agraden molt les excavadores. Per ara que s’entretingui amb les excavadores i els camions. I si algun dia el fa feliç jugar a futbol perfecte, per seguir la tradició».

Afegeix que aquest curs no ha pogut viure cap partit a Montilivi: «Encara no, encara no. Però m’ho reservo per l’any que ve». «Ha tingut una trajectòria molt gran i ha estat en equips espectaculars, però diu que és el primer cop que està en un equip i el volen i és titular. Després de tants anys recorrent el món està molt content de sentir-se com a casa, de gaudir de la seva feina. Sent que és el seu equip. Estan contents, estan a prop de València, tenen sol. Què més pot demanar?», afirma el germà petit des de Galícia. 

Dissabte jugarà l’anada de la final per decidir el campió de Primera Federació a l’estadi de l’Amorebieta. I sap que diumenge el Girona afrontarà un partit històric a Pamplona, a 150 quilòmetres. Està rumiant la manera de demanar un permís especial per poder veure en primera persona en Paulo, en Palín. Com ja feia a Murphy, de petit, esperant els guants.

Subscriu-te per seguir llegint