«El Girona sempre ha estat la meva prioritat»

Eloi Amagat Arimany (Girona, 1985) va donar-se a conèixer com el «jove gironí» que es va fer un lloc al primer equip amb un debut somiat a la Copa. I no va decebre. Tercera, Segona B, Segona A i Primera. Tot per complir un somni al club de la seva vida. Ara, retirat, no descarta tornar.

Va tenir nervis diumenge a Montilivi?

No m’havia imaginat gaire com seria el dia de la meva retirada, la veritat. M’agrada que les coses vinguin com vinguin i sentir-les a flor de pell. Quan imagines moltes situacions, després et pots decebre o pot ser diferent del que t’esperaves. Estava nerviós. Em van venir records i emocions, a més que gran part de la meva família i amics eren al camp. Va ser emotiu.

El futbolista està mai preparat per a la retirada?

Crec que no. De fet, he comprovat que no. Aquestes últimes setmanes he pogut entendre que és normal que costi. A principis d‘estiu, quan ho començava a meditar, realment vaig passar molts mals moments. No entenia com seria la meva vida a partir d’ara ni que decidís deixar una cosa que m’agrada tant com el futbol. Tota la vida he fet el mateix, amb unes rutines i uns hàbits molt concrets. Estic passant per un procés d’adaptació perquè els he tallat de cop.

El descens de l’Olot va precipitar la decisió?

La retirada ha estat conseqüència de la temporada passada. Va ser un curs molt dur a Olot, força inestable amb tres entrenadors diferents i finalment baixant de categoria. Jo era un dels capitans, dels pesos importants i veterans de l’equip, i me’n sentia plenament responsable. Prendre la decisió encara m’ha costat més perquè físicament em trobava bé, vaig jugar forces partits i crec que vaig estar a un bon nivell sense lesions últimament. Em veia amb físic per continuar una mica més, però mentalment em costava. Sempre he pensat que quan les cames o la ment no acompanyen, és bo plantejar-te que potser ha arribat el moment de deixar-ho. Així va ser.

"El Girona m'ha permès viure els anys més feliços de la meva vida"

Ha tingut el suport dels seus?

Sempre l’he tingut. En aquest moment, i durant tota la meva carrera, la família ha estat un dels pilars més importants. Però no només han sigut ells, també he necessitat ajudes externes per parlar de tots aquests temes amb excompanys que han passat per la mateixa situació. L’impacte és molt gros quan arriba la retirada del futbol professional.

Es diu que el millor del futbol són les persones.

Sí. Jo diria que són les persones, els amics que he conegut i seran amics per sempre. També valoro molt les aficions que he tingut, m’he sentit respectat per elles. Com tot esportista, el millor és competir i sentir-te viu cada cap de setmana. Ja ho estic trobant a faltar.

També els clubs? Vostè no s’entendria sense el Girona i el Girona no s’entendria sense vostè.

No ho he amagat mai. Quan era futbolista, el Girona sempre ha estat la meva prioritat. És on he volgut estar sempre. Si tens aquest sentiment tan profund i arrelat a dins, és un extra poder treballar-hi o jugar-hi.

No és el cas, però se sent un one club man?

Més o menys. No voldria deixar de parlar de tots els altres clubs. També m’han format i m’han ajudat a ser qui soc com a futbolista i com a persona. L’Olot ha estat el club ideal per passar les últimes temporades abans de la retirada; el Llagostera va ser un club important on se’m va donar molt protagonisme des del primer moment i em va permetre agafar el nivell per tornar un altre cop a casa, al Girona, al futbol professional. No els vull oblidar. Però sí que és veritat que el Girona és on he viscut els anys més feliços de la meva vida. Aquí he aconseguit les coses que m’han fet més feliç.

Què queda d’aquell Eloi que va ser l’heroi a la Copa contra el Vila-real el dia que debutava i al final del partit feia malabars amb rotlles de paper al vestidors?

No queda gaire res. Han passat molts anys, quasi vint. En tenia 19 i ara en tinc 38... Aquell jove era un jugador ple d’il·lusió que somiava en fer-se un lloc i va tenir la fortuna d’aconseguir aquell gol que donava la classificació per a la següent ronda el primer dia que trepitjava Montilivi. Les similituds que hi veig és que en aquell moment ja era molt del Girona perquè vint anys després ho continuo sent, segurament una mica més fins i tot pel que he viscut.

Va ser tot just l’inici, però allò va marcar un abans i un després en la seva carrera com a futbolista.

Va ser important. En aquella època, fer el salt del juvenil a Segona B, i a sobre fer-ho al club de la meva ciutat amb aquell debut, va tenir molta repercussió. Ja es parlava del jove gironí. Va ser aleshores quan vaig adonar-me que potser el futbol podria ser la meva feina. També es va començar a crear aquest vincle tan especial que tinc amb el club.

Com es porta el «focus mediàtic» a Girona?

Jo l’he intentat portar amb molta tranquil·litat. Ara perquè està a Primera Divisió i hi ha molt més soroll, però Girona sempre ha estat una ciutat on la seva gent respecta molt al futbolista indiferentment dels resultats. S’hi pot passejar tranquil. Crec que és un aspecte més educatiu i de la persona.

Com definiria el seu pas pel Girona si l’hagués de descriure amb una paraula?

(Rumia). Sincer, potser. O fidel. El Girona sempre ha estat la meva prioritat i mai he tingut la temptació de ser-li infidel per una proposta més atractiva. Les vegades que he hagut de marxar sempre han estat a contracor i el meu objectiu sempre ha estat preparar-me i intentar millorar per poder tornar.

No ha escoltat mai cap oferta?

No. Potser no he tingut el nivell per despertar l’interès de molts llocs, però en alguns moment hi va haver opcions. Aleshores, el Girona no estava tan consolidat ni tenia la capacitat que té ara, però volia prioritzar quedar-me aquí. Ho sentia realment així.

I si hagués de resumir la seva carrera en tres moments, quins serien?

El primer seria el debut, que va ser un impacte molt especial per mi; el segon l’ascens del 2017, que va ser espectacular, inimaginable i històric tant pel club com per la ciutat; i el tercer la retirada, per tancar el cercle. No esperava rebre tants missatges quan vaig penjar el vídeo, em va fer emocionar. He comprovat la repercussió que he tingut i el que pensa una mica la gent de Girona sobre mi.

Té molt mèrit haver jugat a Tercera, Segona B, Segona i Primera amb el Girona. Com s’aguanta tant de temps en un mateix lloc?

No va ser una relació continuada, sinó que per diversos motius vaig haver de marxar. S’aguanta amb sentiment tant per una part com per l’altra. En el meu cas, he valorat molt al club. I el club m’ha transmès importància, tractant-me amb respecte.

Se’n recorda de què es va comprar amb el primer sou?

Ostres, el meu primer sou... No donava per gaire! Segurament em vaig comprar unes botes perquè en aquell moment les havíem de pagar nosaltres i necessitem que estiguin bé. Em deuria comprar una marca i un model més top de botes.

Es veu reflectit en els joves d’avui?

Amb alguns, suposo. Crec que els joves d’abans érem un punt més prudents. Potser no diria més humils, però sí que ens manteníem molt en un segon pla. Han canviat molt les figures dins d’un vestuari. Els veterans imposaven molt i realment feien por, i després hi havia els joves que no deien gaire res perquè estaven cohibits. Per una part crec que era bo perquè demostràvem respecte cap als veterans, però que ara estiguin tan desinhibits també va bé per a què se’ls vegi el nivell molt més aviat. Tenen un impacte molt ràpid en el món del futbol. Que siguin descarats és bo pel seu nivell futbolístic i pel club on siguin.

Per què és important que hi hagi figures més madures en un vestidor?

Quan un és molt jove, no està preparat per certes coses i es pot confondre. Et poden arribar quantitats de diners que no són normals per l’edat que tens i jugadors amb experiència t’ajuden a mantenir els peus a terra. Poden passar moltes coses en el futbol.

Porta tatuatges?

Doncs en porto un i me l’he fet aquest any després de fer el Camino de Santiago. És la fletxa i la petxina.

El va ajudar a decidir-se?

Sí. És una experiència que recomanaria a tothom. Màgica. Jo hi vaig anar sol, cosa que al principi em feia cert vertigen igual que la retirada. Ho repetiria. Em va ajudar per aclarir-me i apagar el soroll que sentia aquí.

Millor entrenador i companys que ha tingut?

El millor entrenador, Rubi. Em va marcar molt. Fa poc vam tenir la sort de retrobar-nos en un dinar preciós per recordar el primer any que el Girona va jugar un play-off. Vam despertar la il·lusió a la gent, fent-los veure que el Girona podia estar a la màxima categoria, i ens vam prometre que quan passessin deu anys es tornaríem a trobar. De companys, no seré gaire original: em quedo amb en Granell i en Pere Pons. Ens hem conegut pel futbol i ens hem convertit en família.

L’experiència als EUA va ser el millor regal que podia tenir després de deixar el Girona?

Va ser ideal, però lamentablement se’m va fer curt. Quan millor estava adaptat al club, la ciutat i l’idioma, se’m va finalitzar el contracte i no hi va haver opció de continuar. Va ser una experiència espectacular. Era el moment de fer un canvi i espavilar-me. Després de Nova York, m‘hauria agradat seguir jugant a l’estranger, però no es va concretar.

Com va ser compartir vestidor amb David Villa?

Em va ajudar molt. Ell portava temps a la ciutat i al club, i em va acollir ràpidament perquè m’adaptés. També en temes logístics de la vida quotidiana. Em va sorprendre. Villa és una estrella, considero que va ser el millor o dels millors davanters d’Espanya. Té tots els títols que es puguin guanyar. És una persona propera com ho pot ser Stuani al Girona. És d’agrair.

Té negocis a part del futbol, qui l’assessora i per què va obrir aquesta via?

Ningú. Tenia moltes ganes de fer alguna cosa a la ciutat perquè soc molt gironí. L’Àlex, en Pere i jo vam tenir l’oportunitat d’associar-nos amb el Saratoga. Va ser molt senzill. Hem anat creixent a poc a poc. Estem contents de poder fer coses.

El Girona és ara una multinacional, però en algun moment del passat va arribar a témer per a la seva desaparició?

Sí, sí. Hi va haver una època en què vam tenir certs dubtes. La temporada que ens vam salvar l’últim dia contra el Dépor hi va haver molts problemes institucionalment. Es parlava de què passaria si el Girona hagués baixat a Segona B. Hem passat coses dures, moments complicats i feixucs. Per això, cal mirar amb perspectiva i tenir memòria per valorar molt el què tenim ara. No tots ho hem pogut viure. Hi ha molts treballadors i jugadors que ja no són al club, però que han fet possible el que estem vivint a dia d’avui.

En l’actualitat seria impensable que un jugador no cobrés.

Hem passat mesos i mesos sense cobrar. Afortunadament, ara tenim un gegant que en el seu moment va apostar pel club. Algú ho pot criticar o s’ho pot qüestionar en certs moments, però el City ens ha donat tranquil·litat institucional i estabilitat econòmica.

El Girona està en bones mans amb el City Football Group?

Per mi sí. Ha pogut crear un vincle. A mi m’agrada que les coses d’aquí les gestionin gent d’aquí, però pel moment que patia el club va ser vital la seva entrada. No hem perdut l’essència perquè s’ha sabut treballar l’arrelament. És un orgull veure nens i nenes amb les samarretes del Girona des de ben petits i que et diguin que són del Girona.

Què sent quan veu competir l’equip de tu a tu contra els grans?

Orgull, com a gironí, aficionat i futbolista. Valoro haver posat el meu granet de sorra perquè s’hagi pogut arribar al màxim nivell i competir de tu a tu amb els gegants del futbol. Tinc il·lusió i soc molt ambiciós. Crec que el Girona ens donarà moltes alegries, però quan ets el més novell mai saps quan pot durar. Hem de disfrutar cada dia.

No tanca la porta a tornar al club en un futur.

Primer vull aterrar i pair-ho tot. Ha estat molt intens i he de baixar revolucions. Després valoraré les opcions que hi pugui haver. Com a futbolista, no em vaig amagar mai que la meva prioritat era jugar al Girona. Ara, sense ser futbolista també m’encantaria treballar-hi. Segueixo pensant el mateix, tenir aquest sentiment et dona un plus. Ja es veuran quines opcions poden arribar, jo no tanco portes a res.

Subscriu-te per seguir llegint