Iván Martín: «Hem portat el futbol de carrer al camp i gaudeixo com un nen»

L’agafa, se la mira, l’acarona, la bota, la fa girar cap a un costat, cap a l’altre... No la deixa anar. Somriu. Iván Martín és feliç amb la pilota. Igual que al camp on, quan l’agafa la condueix i protegeix amb una qualitat i cura extrema, com si es tractés d’un gerro caríssim . «No puc jugar qualsevol mena de futbol. O hi ha la pilota per terra i combinem entre tots o no jugo», se sincera. El basc, que té més de bromista que de tímid, confessa gaudir com «un nen» en aquest Girona líder amb qui somia classificar-se per jugar a Europa la temporada vinent. 

-Va dir Míchel de vostè que era «el gran desconegut». Li agrada o s’estimaria més que el coneguessin més? 

Sempre està bé que et coneguin més. Ara bé, aquest paper d’estar més a l’ombra i que no es parli tant de mi, no em desagrada. Al final l’important és comptar pel míster i jugar tots els partits. 

-Se’l veu tímid. Al camp també ho semblava quan va arribar, però ara s’ha deixat anar. Marca i se’l veu amb galons a l’equip.

 Quan vaig arribar a Segona em va costar entrar a l’equip. Sortia d’una lesió i després em van trencar el peroné a la final del play-off a Tenerife i també vaig estar de baixa. Tot i això sempre he tingut la confiança del Míchel i els companys i, ara, en tinc molta més, sí. 

-És indiscutible al líder de Primera enmig de jugadors cridaners com Savinho, Tsygankov, Dovbyk o Yangel Herrera. Té la sensació que, mediàticament, fa menys fressa?

Sí. És una mica el que va dir el míster. Sempre he estat un xic a l’ombra. No he destacat com altres companys a l’hora d’arribar a l’àrea com Yangel, o no tinc la facilitat d’anar-se’n de rivals com Tsygankov o Savio. Això no ho tinc jo. Considero que jugo molt pel treball que aporto a l’equip i aquesta connexió amb la línia de dalt. 

-Futbolísticament, tanmateix, està a la mateixa alçada que la resta.

Sí, però és el que diu. No faig servir gaire les xarxes socials i tot aquest món no el treballo. Això es nota, mediàticament. 

-Dir que no té gol el dia de la seva presentació no ajuda a fer-se propaganda...

No, sens dubte (riu). Sóc sincer... No considero que sigui un jugador amb gol. Al final quan s’arriba, s’arriba i s’arriba tantes vegades, alguna em cau i va a dins. 

-L’any passat en va fer tres i enguany ja ha fet els mateixos en només tretze jornades. Ha treballat aquest aspecte?

Sobretot m’he mentalitzat que he d’arribar a l’àrea. La qualitat per endreçar la pilota, des de prop, a un costat o l’altra la tinc. Sí que em costa més xutar des de lluny, però a dins l’àrea la porteria és més a prop i es tracta de xutar.

-D’on surt la celebració que fa amb els dits al front?

(Riu). Amb un amic ens agrada molt Bola de Drac i és una mica el canvi de lloc instantani que feia en Songoku. Són els meus dibuixos de la infància. 

-S’està veient la millor versió d’Iván Martín o encara pot millorar més?

No. Considero que estic en un procés en què encara puc anar a més. No em veig sostre. 

-Va arribar d’extrem dret, però de seguida Míchel el va posar de pivot i ara de mitjapunta pel centre. Millor pel mig que no pas per la banda?

Sí. Quan es puja de categoria, si no es té la velocitat per desfer-te dels rivals a la banda, és molt difícil. Pel mig, amb els controls, em va més bé per superar línies. 

-M’ha dit un ocellet que al Vila-real els seus informes eren més bons que els de Baena.

No en tenia ni idea. Primera notícia. Al final, amb Baena vam arribar el mateix any. Ell des del primer dia ja era una promesa i sempre anava per davant de l’edat que li tocava. Jo vaig començar a despuntar més tard.

-Ell ja és internacional, Riquelme també, ara Aleix Garcia. El següent és vostè?

Uf! No està als meus plans, ni de bon tros. Faig la meva feina i el que hagi d’arribar, arribarà. 

-Ara està consolidat a Primera, però el camí no ha estat fàcil. Va sortir de casa, a Torre Pacheco, de molt petit cap a Vila-real. Com ho recorda?

Tenia tretze anys i va ser molt dur, la veritat. Vaig estar a punt de tornar perquè no aconseguia adaptar-me. Allà, o t’adaptes o te’n tornes. Ara ho recordo com quelcom molt bonic i especial, i ho repetiria, però anar-se’n de casa amb tretze anys no és fàcil. Haver-hi estat, m’ha ajudat a ser qui sóc ara.

-Amb qui vivia a la residència?

Teníem un grup que ens dèiem els Toys. Dani Villa (Terol), Pepe Castaño (Grècia), Morlanes (Mallorca), Lozano (Llevant), Millán (Oviedo) i Fran Álvarez (Polònia). Sempre anàvem junts a tot arreu i com que era l’època de Neymar i els seus amics, ens van posar aquest sobrenom. 

-La temporada passada després de la lesió es plantejava sortir al mercat d’hivern?

Quan vaig tornar de la lesió no estava bé. Fins i tot coixejava. Em costava molt i, de fet, encara jugo amb molèsties depenent del dia. He après a conviure-hi. Quan vaig marcar contra l’Athletic i Elx em va suposar un plus de confiança. Em va fotre fins i tot que hi hagués l’aturada pel Mundial. Jo volia continuar perquè veia que era titular. Em va servir per quedar-me. 

-Ha vist gaires vegades repetida l’entrada de Corredera. Li va demanar perdó?

Mil vegades, l’he vista. Era entrada de vermella. No crec que anés amb intenció de fer mal però era molt difícil que arribés a la pilota. Em va demanar disculpes al final del partit. Va ser un bon detall i més havent perdut l’ascens. 

-L’ascens és el més gran que ha viscut en el futbol? O la lesió no l’hi va deixar gaudir?

Fins ara, sí. Oh i tant que vaig celebrar-ho! M’era igual la lesió. L’important era que havíem pujat. No va ser el mateix amb les crosses, però vaig gaudir molt de la festa. A Tenerife em portaven amb una cadira. Feia riure...Quedarà per al record. 

-Veia realment opcions de pujar quan va arribar al gener del 2022?

Vaig anar-me’n de l’Alabès a un club de Segona amb opcions de pujar. Buscava això, pujar i tenir un altre any per tenir l’oportunitat a Primera que no m’havia sortit bé a Vitòria. Per estil de joc, em vaig fixar molt en el Girona. No sóc un jugador que pugui jugar amb qualsevol mena de futbol. O hi ha la pilota per terra, la toquem i ens associem, o no jugo. És així. El Girona ho tenia. 

-Quan arriba el play-off, és conscient de la motxil·la de negativitat que hi havia a l’entorn?

Els famosos fantasmes, sí. Jo tenia clar que aquell any tenia un descens amb l’Alabès i volia compensar-ho amb un ascens amb el Girona. «Ho tindré tot», em deia. Sabia que, per plantilla, teníem moltes opcions de pujar. Amb l’Eibar se’ns va complicar perquè ens van guanyar a Montilivi, però amb el gol de Borja García allà al segon quaranta vaig pensar que no se’ns escapava. 

-Quina part de culpa en té Míchel de tot plegat? Quique Cárcel va dir que havia canviat la mentalitat del club. 

No sé gaire com era abans. La veritat és que Míchel ens transmet que podem competir contra els més grans. És igual l’estatus del jugador, si l’equip va amb la mateixa idea, podrem competir contra qualsevol. 

-Què té d’especial?

Es poden tenir més o menys bones maneres de veure el futbol, però ell transmet i et fa confiar en la seva idea. Ens diu que funcionarà i funciona. Ho veiem. Ens diu que cal fer una cosa al camp per algun motiu i passa. Això fa que al final acabis creient-lo i confiant-hi. 

-Ho havia viscut mai amb cap altre entrenador?

A Vila-real hi havia molt bons entrenadors també. Miguel Álvarez també és molt bo en conceptes i transmetent als vailets. 

-Què li demana que faci més o que millori?

Millorar en les pèrdues. De vegades perdo pilotes absurdes, en passades ximples. També em diu que he d’arribar més i finalitzar. 

-Quants gols li ha demanat que ha de fer?

No m’ha dit cap xifra. Sovint, jo em quedo més enrere perquè arribi Yangel, que és molt més poderós a l’àrea. Sí que he d’arribar un xic més, igualment, encara que sigui al refús. Ho estic canviant. Això és mentalitat. Cal treballar-ho. Al final, només és arribar perquè alguna en caurà on sóc.

-Ha canviat el discurs. Al vestidor es parla d’Europa?

No en parlem gaire. Queda més de mitja lliga. Si ara perdem cinc partits, la il·lusió se n’aniria...Pensem a guanyar el següent partit i tots els possibles. Si els guanyem tots, òbviament, guanyarem la Lliga (riu). Anant amb aquesta mentalitat ens farà tenir opcions segur. 

-La Lliga? Com el Leicester?

És broma! Guanyar tots els partits és impossible. Anem partit a partit i quan faltin cinc o sis jornades, ja veurem on som. Fer un Leicester és pràcticament impossible. És un somni que es pot arribar a tenir però és molt complicat. Cal tenir la millor temporada i que els de dalt no la tinguin, perquè si no, t’acaben atrapant igualment. 

-Es diverteixen jugant. Des de fora sembla que s’ho passin pipa.

Feia temps que no gaudia tant com ho faig ara. M’ho passo molt bé. M’encanta associar-me amb els companys i, quan passa, m’anima a fer-ho més, em dóna la vida i gaudeixo com un nen. És el futbol de carrer traslladat a Primera Divisió. 

-Amb qui al·lucina més? Tsygankov, Dovbyk, Savinho...

Amb tots flipo! Tots tenen coses de nivell top. Això sí, tothom està d’acord que Savinho té quelcom de diferent. De vegades en parlem, que sembla que no sigui futbol, sinó un altre esport. Aquesta superioritat per anar-se’n dels rivals costa molt de veure. 

-Els ha ensenyat a ballar samba?

No! I ara! No sembla ni brasiler. És molt tranquil, treballador i seriós. Un noi deu.

-Té la sensació que quan l’equip encaixa un gol acabarà remuntant igualment? 

Miri. L’altre dia a Vallecas vam començar altre cop malament i jo li vaig dir a l’Aleix ‘ tu tranquil, que això ens anirà bé’. Se’ns treu la pressió i a partir d’aquí comencem a jugar, a sotmetre el rival i el gol acaba arribant. I perquè la pilota no va voler entrar abans, perquè si no, a la mitja part ja hauríem pogut remuntar. 

-Quan empaten, de seguida van a buscar la pilota per guanyar el partit. 

No ens serveixen els empats. Volem guanyar tots els partits. Estem amb la mentalitat que preferim perdre per haver intentat guanyar que no pas empatar i no haver-ho intentat.

-Què hi diuen la seva família i amics d’aquest inici de Lliga?

Ara ja s’ha normalitzat una mica, perquè són molts partits. Al principi la gent al·lucinava. Alguns em preguntaven ‘què feu?’, d’altres deien que era un xic de sort...Jo des del primer moment sabia que no era sort per com guanyàvem, perquè ho fèiem merescudament i sent superiors als rivals.

-Acabi la frase, si el Girona entra a Europa...

He de prometre alguna cosa no? Em rapo, va. Però només si anem a la Champions. 

-M’ho signa perquè en quedi constància? 

Fet. 

-I tenyir-se de rosa?

No. No estic pas per regalar cabells...