Fabrice Olinga: "L'Aleix em deu una samarreta del Girona"

«És espectacular. És increïble. S’ho mereix. S’ho mereix», emfatitza Fabrice Olinga (Douala, Camerun, 1996) quan comença a parlar sobre el feliç present d’Aleix García. «Estic molt content per ell. Molt», assegura feliç. Olinga era el golejador més jove de la història de LaLliga fins que Lamine Yamal li va arrabassar el rècord a l’octubre, amb setze anys i 87 dies. Ell tenia setze anys i 98 dies quan va debutar i va marcar el gol de la victòria del Màlaga a Vigo del 18 d’agost del 2012. Va ser el seu primer i últim gol a Primera. Només va jugar deu partits a la màxima categoria. L’últim, amb disset anys i mig: «Tot es va acabar molt ràpid, massa».

Enganyat per clubs i representants, va iniciar un periple que l’ha dut per Xipre, Bèlgica, Itàlia, sense arribar a jugar amb la Sampdoria, Romania, Bèlgica, Portugal i Romania. En la segona etapa a Bèlgica, al Mouscron, del 2015 al 2021, va coincidir amb Aleix Garcia. El migcampista d’Ulldecona va aterrar al club el 2019 en qualitat de cedit després de debutar amb el Vila-real el 2015 i el Manchester City el 2016 i de jugar amb el Girona a l’elit el 2017, el 2018 i el 2019. «No era fàcil per ell anar a un equip així, encara que fos molt familiar. Era un dels equips més petits de Bèlgica en l’aspecte econòmic, però un dels més ideals per anar a jugar», diu.

Recorda descobrir «una molt, molt bona persona, sempre molt humil. Mai em va semblar un sobrat, mai. Mai va posar cap mala cara, mai, en cap moment. Mai vaig tenir la sensació de: ‘Jo soc l’Aleix García i vinc de tal, tal i tal’. Tenia l’etiqueta de venir del City, però no la feia servir». «Al camp sí que anava sobrat, molt», matisa.

Olinga agafa aire i continua: «Jo, veient-lo jugar, li deia: ‘Què hi fas aquí?’. ‘Què hi fas tu aquí?’, em deia ell. ‘Què fem tots dos aquí?’. Però era la nostra realitat. Saps el nivell i la qualitat que tens, però ets allà. Les coses arriben quan hom continua creient i treballant». La relació transcendia els límits del terreny de joc: «Per ell vam començar a jugar al Call of Duty. A l’equip hi jugava tothom. Ell era dels més bons i jo, dels més dolents». A l’equip també hi havia Joan Campins, defensa balear format al Barça, ex del Llagostera i avui futbolista del Lleida. «Vam viure grans moments. L’únic que m’emprenyava era quan li donava una assistència i ell fallava o no xutava», riu. Olinga lluïa el ‘7’ i Aleix, el ‘24’.

En acabar el curs Olinga va continuar al Mouscron i Aleix va fitxar pel Dinamo de Bucarest romanès, ja desvinculat del Manchester City: «Quan hom no té equip i al final li arriba un club que li ofereix una oportunitat i un contracte que diu que li donarà no sé, potser 30, 40, 50.000 euros al mes, encara que sigui Romania és millor que estar esperant un equip d’Espanya que no arribarà i que si arriba t’oferirà 10.000 euros bruts o una cosa així. El Dinamo de Bucarest estava a un gran nivell i crec que la seva decisió no era dolenta, sabent que se n’anava a un gran de Romania i a cobrar bé. Però les coses van anar com van anar». 

De fet, aquest estiu Olinga va trucar Aleix perquè tenia una oferta d’un club romanès (Botosani), per retrobar-se amb la pilota després d’un any sense equip, i la resposta va ser clara: «Li vaig preguntar com era tot per aquí i va ser una de les persones que em va dir que Romania era un país una mica estrany pel futbolista. ‘No, no, no hi vagis’. ‘Són uns cabrons’. ‘Mira, Fabrice, jo vaig ser allà tres meses, no em van pagar res i me’n vaig anar’. Però cada cosa dolenta porta una cosa bona: després de Romania va arribar el Girona. Les coses passen per alguna raó». «És complicat jugar a Romania. L’Aleix també ho va passar malament. Aquí quan fa fred i no jugues et vols morir. És com una presó». L’hivern del 2021 Aleix fitxaria per l’Eibar i a l’estiu tornaria al Girona, per guiar l’equip de Míchel en el retorn a l’elit, a una desena posició a Primera i ara al liderat. 

«Soc del Girona per ell», afirma. Confessa que un dia el va trucar i li va dir que parlés amb els seus agents perquè parlessin amb el Girona. «Ell creu molt en mi. Sempre em diu que tinc molt de nivell». Afegeix que li agrada el Girona perquè li va donar una segona oportunitat a Aleix quan «sortia de temps difícils»: una segona oportunitat que, per exemple, ell mai ha tingut. «Li faltava una oportunitat i un temps per poder demostrar tot el seu talent, un equip que cregués en ell». «És un tiu molt llest amb la pilota», diu.

Aquesta temporada Olinga només ha vist un partit del Girona, just la derrota contra el Madrid (0-3), però té previst visitar Girona, potser al febrer, per veure un partit a Montilivi i tornar a abraçar el seu excompany i amic: no es veuen des de l’any 2020, encara a Bèlgica, però parlen sovint. «El proper cop que hi parli li diré que es prepari perquè he parlat molt malament d’ell al Diari de Girona», riu. Res més lluny de la realitat: «En el futbol coincideixes amb molts jugadors i la majoria són relacions que duren sis mesos, una temporada com a molt, i que oblides, però algunes persones quan les trobes ja saps que són bones i que són per sempre. Sé que si un dia el truco ell agafarà el telèfon i em dirà: ‘Fabrice, on ets?’. I això és molt important. Al futbol d’avui en dia no es veu gaire». 

Serà complicat que el Girona guanyi LaLliga «perquè al final els grans sempre arriben», però argumenta: «La veritat és que el Girona ja ha guanyat LaLiga i la Champions i més. Tot el que arribi a partir d’ara ha de ser un regal: No es poden posar cap pressió. Només divertir-se sobre el camp com estan fent fins ara. Si es posen pressió cauran. Tot caurà». Abans de penjar torna a subratllar que Aleix és una molt bona persona. I somrient per enèsima vegada afegeix: «Em deu una samarreta del Girona, el cabró».