Entre la il·lusió de «l’avui guanyarem, que és el dia» i el respecte de «l’un dia o altre tocarà perdre», l’afició del Girona va tenyir de blanc-i-vermell el Lluís Companys. Segurament molt més del que es pensava el Barça, perquè a banda de les tres-centes entrades de què disposava el Girona, una bona colla de seguidors gironins van adquirir localitats pel seu compte per acostar-se a Montjuïc. Valia la pena veure el seu Girona enfrontar-se al Barça, no només a Primera Divisió, que ja era la tercera vegada, sinó fer-ho per davant i amb possibilitats de situar-se líder en solitari en cas de victòria. «Això és un regal. Era impensable no ja quan era petit, sinó fa deu anys», explicava instants abans d’entrar a l’estadi Lluís Pere, soci número 38 del Girona. L’avi Lluís va venir al partit amb les seves nétes, la Fiona Cunit i l’Olga Marquès i s’emociona veient el sentiment blanc-i-vermell de les petites de casa. «Som del Girona i prou», diuen tot i que confessen que hi ha un germà «que és més del Barça». Tot davant de l’avi, que recorda com anava de petit a veure el Girona a Vistalegre i que veia com un somni «poc probable» veure l’equip moure’s per on ho fa. 

El punt de trobada era Plaça Espanya. Allà membres de diverses penyes del Girona van aplegar-s’hi per fer cleca i començar a ambientar el partit abans de pujar cap a l’estadi. Un cop al camp, el gruix de l’afició blanc-i-vermella es va trobar amb la resta a les portes d’accés. Allà, un poti-poti de colors els esperava. La barreja era sana i esportiva. La penya barcelonista de Salt formava amb algun infiltrat blanc-i-vermell mentre cantava a capela l’himne del Barça a les escales. Entre la germanor de l’esplanada, una parella amb la bufanda del Barça demanava pas. L’accent els delatava. «Volem que guanyi el Barça. El Girona ens cau bé sí, però el Barça és el Barça. Si podem guanyar cinc a zero millor que no pas quatre», explicaven en Quim Llach i l’Elisabet Feliu, de Sant Joan les Fonts.