Portu: «El Girona és l’equip de tothom; la gent vol que donem guerra als grans»

De l’u al deu, quant n’és de feliç ara mateix?

Un 9’9. 

Normalment, un jugador que ha estat titular un sol cop durant tota la primera volta, normalment, no sol estar gaire content. 

S’ajunten molts factors. No tot és al camp, que sí que és important. Per ser feliç del tot, la família ho ha de ser i jo he d’estar en un lloc on ho sigui. Aquí em sento a casa. Sóc del Girona. Esportivament, estem fent quelcom increïble. Encara que no jugui cada minut, quan salto al camp gaudeixo perquè tinc grans companys i l’estil és agraït.

Això diu molt de l’atmosfera que hi ha al vestidor i al club.

Sí. Els que hem viscut etapes anteriors ens sentim orgullosos de l’evolució del club. Es vol créixer. Els jugadors ho tenim pràcticament tot. Recordo que abans ni esmorzàvem ni dinàvem plegats abans i ara fem tot el dia a dia aquí gairebé. L’altre dia contra l’Atlètic i en altres partits vèiem la cara de felicitat de la gent mentre fèiem la volta al camp i això no té preu. És idíl·lic.

Vostè va viure l’ascens i el debut a Primera, que van ser coses molt grosses pel club. Això d’ara ho supera tot?

Per descomptat. No hem d’oblidar mai d’on venim i què es va fer. Tot i això, no és comparable a res ser colíders al final de la primera volta havent perdut un partit. És una barbaritat. He jugat més anys a Primera i he viscut moltes coses i, per això, sé la dificultat de guanyar un partit a la categoria. Aquí estem normalitzant guanyar. Ens estem acostumant a fer-ho i ens agrada. Ho celebrem sempre.

Noten la bogeria que estan generant entre l’afició i el ressò mediàtic que han adquirit?

Sabem que hi ha molta fressa a voltant del Girona. És normal. Ens hem convertit una mica en l’equip de tothom. Tenen el seu equip, Barça, Madrid o Atlètic però a la gent li agrada que hi hagi un equip que lluiti contra els grans, com David contra Goliat. Veiem que sí, que tot i no ser el seu primer equip, la gent vol que el Girona continuï a dalt. Això s’aconsegueix no només amb resultats, sinó amb bon joc. Som un dels equip més vistos arreu del món. La gent gaudeix veient-nos.

Una cosa... És per a un amic... Allò de perdre nou partits dels últims deu que van fer al 2019, no ho repetiran pas ara, no?

(Riu). Ara la salvació ja està feta, que no pateixi, segur que l’any que ve serem a Primera! Que estigui tranquil. Jo no miro més enllà del dia a dia, perquè es perd la perspectiva.

Reculem a l’estiu. Com va anar el seu fitxatge?

Amb en Quique (Cárcel) tenim relació més enllà del futbol. Mai hem perdut el contacte. Jo tenia clar que volia tornar en algun moment i fer-ho trobant-me bé. Si venia, ho feia anant per feina i amb gana. Al principi de l’estiu era complicat, però després amb els límits salarials es van donar les circumstàncies perquè els darrers quatre dies hi haguessin opcions. Tots hi vam posar de la nostra part.

Es parla d’1’5 milions. Tenint en compte que el Girona el va vendre per 10 ha estat un negoci rodó. 

Llavors, va ser bo per tothom el traspàs. No va ser fàcil marxar però era una oportunitat per viure altres coses. He agafat molta experiència que puc aportar ara a l’equip. He estat feliç gaudint d’altres coses i això em fa ser el jugador que sóc ara.

Com va viure, des de fora, els dos play-offs perduts contra Rayo i Elx?

Com un gironí més. Desitjava que pugés el club perquè tenia molta estima a la gent. Era època Covid i ho vaig viure a casa. Van ser dues pedres més en el camí del Girona. El club venia ja de moltes garrotades i això fa que ara sigui com és.

Ha canviat gaire el club des de la seva primera etapa?

De quan vaig arribar a Segona el 2016 el canvi és abismal. No teníem tanta estructura, ni camps per entrenar com ara. Ara es fa una ciutat esportiva i encara serà molt millor.

S‘inclou en el grup de vella guàrdia amb Stuani, Borja, Juan Carlos, Juanpe a qui Míchel qualifica «el cor del Girona»?

M’hi incloc, però sé que ells han patit més perquè han estat a Segona i han lluitat perquè això no caigui i sigui el que és ara. Sí que tinc aquest sentiment. És bo tenir jugadors així perquè no s’ha de perdre la perspectiva d’on venim i del que hem patit. Ara cal gaudir-ho el doble, tocant de peus a terra.

Parlem del present. Des de fora sembla una meravella. Ivan Martín deia que gaudia com un nen jugant. Vostè també s’ho passa tan bé?

Sí. Quan ets a dins, és pura diversió. És tenir pilota, voler fer gol i generar ocasions i ocasions. És difícil veure això en aquest món perquè normalment prioritza molt més la competitivitat que el gaudi. Aquí és totalment diferent i això és el que ens duu a estar a dalt. Al final, sortim a gaudir i fer gols i no tant a sumar els tres punts com sigui.

Quina victòria han celebrat més?

Totes són diferents. Els partits que guanyem al final sí que tenen un gust especial. No és fàcil fer quatre gols al Barça fora de casa amb el nivell de joc que vam oferir. L’Atlètic no ens veia com el Girona d’altres anys, sinó com un rival de dalt i venien ben conscients del que es trobarien.

Quin dia ha retrunyit més Montilivi, el de la primera victòria contra el Madrid el 2017 o dissabte passat contra l’Atlètic?

El dia del Madrid va ser una victòria molt bonica perquè era la primera vegada, eren Fires i l’estadi estava a rebentar. Ara bé, el context del partit contra l’Atlètic, que era una prova de foc per veure el nivell on érem, va fer que fos increïble amb el 4-3 i tota la celebració posterior.

A Getafe era feliç futbolísticament?

Sí. Sempre cal treure coses positives. Quan es lluita per no baixar durant tot l’any, es pateix i no és fàcil. Això és un esport d’aprendre i treure coses positives i ho he fet cada any arreu on he estat i també del Getafe. En guardo un gran record.

Va dir quan va arribar que Míchel li havia donat «llibertat». Que no en tenia allà?

És un concepte totalment diferent. Cada equip té manera de jugar o altra i totes valen. En l’esport d’elit mana aconseguir resultats i salvar l’any. Als jugadors d’atac, òbviament ens agrada arribar a dalt i tenir oportunitats. Allà era un altre joc. Atacàvem d’una manera diferent per sumar resultats.

Míchel i Bordalás són la nit i el dia en tots els sentits?

Pel que fa al joc, són totalment oposats, però tots dos comparteixen mentalitat guanyadora. Al seu cap només hi ha el mot guanyar.

Se l’ha vist abraçar Míchel sovint als partits. Què significa?

És molt difícil gestionar plantilles tan llargues. És molt bo i l’artífex de tot el que passa. Tant per la feina, el model de joc i la manera de transmetre-ho. Sobretot però, la manera de gestionar el grup. És molt obert i xerra amb tothom, sempre de cara.

El míster sempre parla del dia a dia. Perquè l’afició ho pugui entendre, què és el dia a dia? Expliqui-me’n algun secret?

És el que dóna un plus. Si hi ha bons entrenaments i tots estem endollats, fa que la competitivitat pugi. Es demostra que, quan hi ha baixes a l’equip, en surt un altre i es continua guanyant. El nivell no baixa mai. El dia a dia comença a les vuit del matí fins a les quatre que ens n’anem havent dinat. Això al final es nota perquè més que companys la relació va més enllà. Fins i tot alguns som veïns i la mainada juga plegada.

Bon ambient, en definitiva. 

Sí, però no s’ha de confondre el bon ambient amb no entrenar bé. Hi ha competitivitat. Hem ajuntat gent jove amb molta fam i veterans amb molta fam també. Hi ha una barreja que dóna fruits. La paraula clau és fam per mi.

Vostè es va classificar dues vegades per l’Europa League amb la Reial Societat. Això té un punt de previsible. Que el Girona entrés a Europa, què suposaria?

Sí. Cal ser realistes. Seria una fita increïble. Seria un primer pas per arribar a ser un club com el Vila-real o la Reial Societat.

Ha jugat Europa League i guanyat una Copa del Rei amb la Reial. Li falta tastar la Champions...

Sí. Seria molt bonic fer-ho amb el Girona, un equip que sento i del qual en sóc aficionat. Quan em retiri, animaré el Girona. Ho tinc claríssim i inculcaré als meus fills que siguin del Girona. Per la gent que sentim el club com jo, Stuani, Borja i els altres seria increïble.

I guanyar una Lliga?

Són paraules majors. En l’àmbit mundial seria més heavy que el que va fer el Leicester fa uns anys a Anglaterra. Per a un aficionat que ha vist el Girona a Tercera, viure això seria grandiós.

S’atreveix a fer alguna promesa si el Girona arriba a Europa?

Uf, és que després s’han de complir...Va, pujaré les escales de la Catedral.

De genolls, suposo.

No! I ara! A peu, que ja Déu n’hi do!

Duu tatuada la data de l’ascens del 2017.

Sí. Per mi va ser molt important i bonic. Va ser el primer gran moment de la meva carrera. Duc la data de l’ascens i les coordinades de Montilivi a la cama.

Què en queda d’aquell nen que anava amb el seu avi a Múrcia amb cotxe a entrenar i somiava ser professional?

De vegades és difícil mirar enrere en futbol i repassar què has aconseguit i on has arribat. Sovint no donem valor al que tenim i ens empipem per no res. Quan em toqui plegar, miraré enrere i pensaré que he estat feliç. Potser ploraré com una magdalena, no ho sé. D’aquell nen en queda poc, tot i que sempre hi és quan el necessito.

Beniel és del Girona?

Encara que hi hagi gent del Barça o del Madrid, ho saben tot del Girona i animen el meu equip sempre. Fa poc vam fer un torneig solidari i la mainada estava súper engrescada per poder aconseguir una samarreta que rifàvem.

Permeti’m que li confessi que és el primer cop que entrevisto algú que té un estadi amb el seu nom. 

(Riu). El dia de la inauguració em va resultar dificilíssim fer el discurs. Em vaig emocionar molt veient tanta gent coneguda en un camp (Beniel) on havia passat tantes hores jugant. Va ser de pell de gallina descobrir la placa i rebre aquell homenatge.

Els companys li prenen el pèl amb això del nom del camp?

Sempre els dic que si a l’estiu volen entrenar-se, els deixo les claus i els encenc els llums. (Riu).

Ha jugat amb Isaak, Oyarzabal, Sorloth, Stuani, però havia vist res semblant a Dovbyk? 

Jo li dic Terminator. Té una mentalitat de martell piló. De feina màxima cada dia. Un gran tanc, ràpid, fort, té gol...Es mereix tots els elogis que rep. El collarem perquè encara ens doni més gols per continuar a dalt.

Quin company l’ha sorprès més?

He jugat amb grans futbolistes com David Silva, Oyarzabal...Al Girona hi ha un nivell altíssim. Savinho està en un estat de forma espectacular i vola pel camp. Dovbyk, Herrera, Blind... 

Què li van dur els Reis?

He gaudit veient la cara de felicitat i emoció dels nens. A mi, poca cosa. Només demanava salut i que l’any continuï com va acabar el passat.

Va fer cagar el tió?

Oh i tant! Fins i tot vam anar al bosc a buscar-lo i tot! Ens agrada Nadal i viure aquesta màgia amb la canalla.

Couto i Savinho li han ensenyat a ballar samba?

(Riu) Tenen sang brasilera i estan amb la seva samba. A mi no m’agrada gaire (riu). Això sí, creen felicitat al vestidor amb el seu toc.

Sense Bernardo, qui és ara DJ del vestidor?

N’hi ha uns quants de bons. Ara ho fan entre Fuidias i Juan Carlos, que tant aviat et surt amb reggaeton com amb Bustamante...

S’atreveix amb el català? I de basc, en va aprendre a Sant Sebastià?

El català l’entenc perfectament, passa que tinc més vergonya que el míster, a qui li és igual equivocar-se. De basc sé algunes paraules, però és molt i molt difícil...

Té animals?

Sí, dos gossos. 

Com es diuen?

Paco i Lola.

Es veu fent d’entrenador?

Abans hi estava molt tancat, ara menys. Encara he d’aprendre molt perquè tinc molt poca paciència.

Subscriu-te per seguir llegint