L’altre Míchel de Vallecas

Quarts d’una de la matinada. Febrer del 2000. El Rayo acaba d’empatar a dos contra l’Atlètic de Madrid (2-2) i sona el telèfon a can Míchel. És un programa esportiu nocturn d’una ràdio. «No, no. Us heu equivocat de Míchel. El que ha fet els dos gols és l’altre, el segon, el davanter». Ni va ser la primera ni l’única vegada que algun mitjà de comunicació va confondre l’actual entrenador del Girona amb l’altre Míchel del Rayo Vallecano, Miguel Carrilero. Des del 1998, que a Vallecas tenien dos Míchels a la plantilla. D’una banda, Míchel Sánchez, el noi del barri fet al planter que posteriorment es convertiria en llegenda del club amb 425 partits i que ara entrena el Girona; de l’altra, el davanter tanc, ascendit del filial que començava a treure el cap al primer equip. 

«Se’ns havia d’identificar d’alguna manera. Diria que va ser cosa del delegat del club», recorda Carrilero, actual entrenador del Torrejón, de 3a RFEF, que va quedar batejat com a Míchel II. «Òbviament, ell ja feia més temps que era al primer equip i no hi va haver cap discussió. Els del planter respectàvem moltíssim la gent del primer equip», afegeix. Míchel, per tant, es va quedar el nom esportiu de Míchel I que més endavant s’elevaria a la categoria gairebé d’emperador, amb el Míchel I de Vallecas. 

L’entrenador del Girona explica sovint que el seu motiu ve de l’antic jugador del Reial Madrid, Míchel González que, anys més tard, també entrenaria el Rayo. Per contra, al seu company al Rayo li va posar un entrenador quan era a les categories inferiors de l’Atlètic. «A partir d’ara et direm Míchel. I fins avui». Al Rayo, de problemàtica amb els noms ni n’hi va haver perquè, a part que el davanter va acatar el Míchel II, al vestidor tots dos tenien un altre sobrenom. L’entrenador del Girona era conegut per «niño», mentre que a Carrilero li deien «Michelón».  

Separats per només dos anys d’edat, la relació dels dos Míchels del Rayo va ser excel·lent durant les dues temporades i mitja que van compartir vestidor. «Teníem una relació força estreta. Passàvem moltes hores junts dins i fora del camp. A la gespa, vam formar una bona societat. Tenia una esquerra privilegiada i em va fer un bon grapat d’assistències. Després, fora del futbol, teníem la mateixa colla d’amics a la plantilla i anàvem a sopar amb les xicotes tot sovint. Per afinitats, em vaig trobar molt a prop seu». El lligam esportiu entre els dos Míchels d’aquell Rayo no s’acabava amb el futbol. Amb 21 i 23 anys, tenien molt de temps lliure i van tenir la idea d’apuntar-se a un curs de golf per treure’s la targeta. «Anàvem a classes junts a un club i teníem el mateix entrenador i tot», explica Carrilero que revela que ell tenia «més bon swing» que l’ara entrenador del Girona. 

La carrera golfista dels dos Míchels es va acabar ben aviat quan perquè Carrilero va sortir cedit al Sevilla i l’Sporting abans de continuar la seva carrera per Getafe, Almeria, Xerez o Guadalajara. Tot i això, amb dos anys i mig en va fer prou per veure quelcom d’especial en Míchel I. «Era molt difícil preveure què ens oferiria el futur. Sí que llegia el futbol d’una manera privilegiada i sempre anava un parell de segons per davant de la resta. Ho feia tot molt fàcil», detalla. En aquest sentit, Carrilero destaca que el procés de formació de Michel Sánchez com a entrenador ha estat l’adequat. «Ha anat a poc a poc. Té les eines que et dóna la carrera de futbolista i després es va formar bé i és intel·ligent. Li va anar molt bé estar-se un temps lligat a Paco Jémez al Rayo, abans de llançar-se en solitari», diu. 

Entre entrenament i partit amb el Torrejón, Carrilero intenta no perdre’s cap partit del Girona. «És l’equip que més m’agrada veure de Primera», confessa Míchel II que desitja que el conjunt que entrena el seu excompany es classifiqui per a la Champions. «Aniria molt bé pel futbol espanyol. Competeix contra plantilles molt importants. Tant de bo arribi a la meta. Passi el que passi la temporada ha de ser recordada i aplaudida»