«Es como un tsunami. La revolución de las mujeres en el siglo XXI: no hay quién la pare».

Aquesta és una de les afirmacions sobre Rosina Lajo al documental Las Constituyentes i una manera de ser autèntica que em va impactar en conèixer-ho d’ella ja a les primeres converses que vàrem tenir. Una dona compromesa amb el feminisme com a part de la lluita per la igualtat entre persones i entre homes i dones. Una feminista sense necessitat de proclames, ni llenguatges específics, simplement ho exercia. Era una dona que no es posava límits ni demanava permisos, mostrava les seves conviccions feministes i socialdemòcrates amb el seu propi exemple. No va ser cap casualitat que fos l’única diputada gironina a les Corts Constituents.

El seu pas per la política activa va ser breu, però el seu compromís polític va durar sempre, tant per Girona, com per qüestions d’àmbit nacional i internacional. La vaig conèixer abans de les eleccions municipals del 2015, volia conèixer de primera mà el projecte del PSC per la nostra ciutat. En recordo el rigor, seriositat i esperit crític quan enraonava sobre l’espai públic i la transformació de la vida de les persones amb la política.

Des de llavors, vaig mantenir-hi converses sobre Girona, la crítica al nacionalisme, socialdemocràcia o feminisme. Aquestes trobades em varen permetre escoltar i aprendre d’una dona culta i intel·ligent. Vaig tenir la sort i el privilegi de compartir aquestes estones a casa seva, rodejada de records, llibres i fotografies. El 2018 li vàrem poder retre un homenatge i traslladar-li la importància de la seva trajectòria i sobretot l’estima i la importància de la seva figura pel socialisme gironí i català. Ho vàrem fer de la mà de l’expresident Montilla tal com ella va voler: entre amics, en un entorn que li era molt familiar, Can Tornés. Vàrem mantenir, aleshores, una conversa que es va allargar unes hores sobre la situació de Catalunya.

Soc conscient que volia ser recordada com a professora més que cap altra cosa. I que la seva breu incursió a la política activa li va generar contradiccions i malestar. Això no obstant, la seva trajectòria, tant per haver viscut i contribuït com a protagonista en moments de gran importància per a Catalunya i Espanya, en ser una de les poques dones de les Corts Constituents, com el seu esperit crític constant al llarg de tot una vida, impliquen que a Girona la recordem en la seva justa mesura. Ho va viure amb humilitat i honor, gran optimisme i esperança. Sempre va mantenir, fins a l’últim moment, la confiança en un futur millor i més just. Va deixar-me unes últimes paraules que recordaré sempre. Avui em sento honorada i responsable de continuar perseguint el camí cap a l’horitzó d’igualtat i progrés, amb treball i esforç, que ella havia somiat.