«Els meus torturadors encara viuen a Girona i quan ens trobem no em diuen res»

Xavier Corominas i Mainegre relata com va viure, fa cinquanta anys, la seva detenció i la de cinc companys més quan creava un grup de comissions obreres a la Torras Hostench

Girona homenatja dilluns els impulsors de les primeres comissions a la fàbrica

Xavier Corominas i Mainegre, en una imatge recent. / Aniol Resclosa

13 GEN L 2024 6:15 Actualitzada 13 GEN L 2024 8:42

Aquest diumenge fa cinquanta anys, agents de la policia de la brigada política i social van irrompre al carrer Portal Nou de Girona amb un Seat 124 de color verd i matrícula 1414 per iniciar un seguit de detencions que acabaria amb sis persones a la comissaria del carrer Grober. Aquests detalls els té gravats al cap Xavier Corominas i Mainegre, un dels arrestats. «Crec que la detenció la va provocar la propietat de la Torras, l’Higini Torras, una persona molt considerada pels governs i el capital», relata. Corominas era militant de Bandera Roja, una organització d’ideologia comunista, i tenia l’encàrrec de crear un grup de Comissions Obreres a la fàbrica Torras Hostench de Sarrià de Ter. «Sabíem al que ens arriscàvem», admet.

Els detinguts van passar tres dies a la comissaria. M’aplicaven «el sistema de la cigonya que tenia una gran càrrega psicològica que buscaven que et sentissis com un merda». Era emmanillat amb els canells per darrere dels genolls flexionats a la gatzoneta i l’obligaven a caminar a garrotades. «Parlaven més del que havien trobat als registres a les nostres cases que de la Torras», explica. El jutge del Tribunal d’Ordre Públic els va processar per «associació il·lícita i propaganda il·legal» i li demanaven res anys de presó. Als torturadors encara els veu pel carrer. «Han ascendit i no em diuen res», assenyala qui posteriorment va ser batlle de la vila de Salt.

Suport exterior

Dos dels companys van sortir al cap de pocs dies i els altres tres, en poc més d’un mes. Eren Joaquima Massegur, Isidre Palmada, Manel Bonfill, Arcàngel Barragan i José Rovira Peña. Ell hi va passar quinze mesos. «Era un pres polític tot i que ells no ho reconeixien», indica. Van recollir-se 360 firmes demanant la seva llibertat. També cartes de l’Ajuntament i de les empreses Nadal Farreras i dels Químics on havia treballat i on s’exposava que era «un bon noi». «Hi ha qui diu que el jutge es va emprenyar i no em va donar la llibertat condicional», considera.

El judici s’havia de fer el 20 de juny però es va aplaçar al 20 de novembre. Va sortir l’11 d’abril del 1975 de la presó i se li va aplicar la llei d’amnistia per la mort del dictador.

Acte d'homenatge

Aquest dilluns, l’Ajuntament de Girona i Comissions Obres fan un acte d’homenatge als sis detinguts i es col·locarà una placa davant de la Subdelegació del Govern.

Lluita obrera en ple franquisme

Els sindicats de classe no es van legalitzar a Espanya fins l’any 1977. Però el moviment obrer, des de la clandestinitat, portava dècades de lluita, sovint amb protagonistes que van patir una dura repressió.

La Torras Hostench de l’any 1974 era l’empresa més gran de Girona -produïa un 10% del paper i cartró espanyol en el sector de les caixes de cartró ondulat- i el seu poder anava més enllà de l’economia: el seu vicepresident executiu era Antonio Xuclà Bas, que també era president de la Diputació de Girona i home de la confiança del governador civil Victorino Anguera Samsó, conegut com el Virrei.

Interior de la Torras Hostench de Sarrià a mitjans dels anys 70. / Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prat).

En aquelles circumstàncies, i en una empresa tan vinculada al règim, era complicat sentar les bases del moviment obrer. En l’imaginari de la plantilla i de la població de Sarrià de Ter encara era molt recent l’explosió que l’any 1965 va acabar amb la vida de 8 treballadors. Un accident laboral les causes del qual mai es van determinar, i que es va tancar sense judici.

A les comarques gironines, la lluita sindical van viure probablement un dels seus punts àlgids el 1962, quan els treballadors de l’empresa Indústrias Químicas y Tartáricas (Els Químics) es varen revoltar exigint millores laborals i uns salaris més dignes. La protesta va acabar amb represàlia: 16 treballadors varen ser acomiadats i la majoria ja no varen tornar tenir mai més una feina estable.

Les comissions obreres, van créixer de forma poc organitzada al llarg dels setanta en algunes de les principals indústries de les comarques gironines, com la SAFA de Blanes, la Farga de Ripoll, la Gassol de Salt o Filatures Burès d’Anglès. Entre aquells líders sindicals, hi ha noms com Paco Frutos, Maxi Antequera, Carme Bosch, -coneguda com a Atila-, José Luis Montoto, o Àngel Serradell.

A finals dels 70, amb la legalització dels sindicats, CCOO va obrint locals a les principals poblacions gironines i finalment es va crear una coordinador intercomarcal.