"Què més puc fer? La justícia no protegeix els meus fills"

«Els meus fills no reben la pensió alimentària i el pare no s’enfronta a cap conseqüència», denuncia Ester, mare monoparental de 31 anys i veïna de Girona, que fa anys que lluita per compaginar una feina i la cura dels seus tres fills.

El divorci es va consumar l’abril de 2023, i l’acord al qual van arribar ambdós progenitors incloïa la custòdia exclusiva de la mare dels fills i l’obligació del pare de passar 150 euros a cada fill, 450 en total cada mes, en concepte de pensió d’aliments, un acord que ell «ha incomplert pràcticament sempre», assegura la dona. 

Ha anat per la via civil a reclamar el deute de la pensió d’aliments, que per ara puja a més de 2.000 euros. La sentència judicial la va deixar «perplexa»: «va acordar embargar-li 40,65 euros pels tres menors, em sembla una quantitat ridícula i una presa de pèl», denuncia. Amb tot, a ella li han denegat dues vegades dues demandes on reclamava que s’augmentés la quantitat a embargar a l’altre progenitor. Els fills tenen 4, 7 i 8 anys. «El deute anirà pujant però ningú li reclama res, fins quan durarà aquesta situació?», es pregunta. 

Ester explica que els incompliments del conveni de divorci per part de l’altre progenitor són «constants». Més enllà de la pensió d’aliments, tampoc compleix el règim de visites amb els menors, i per això ella ha pogut acollir-se a la condició de família monoparental. Des de fa mig any viu en un habitatge de lloguer social i rep la prestació de l’ingrés mínim vital, que l’ajuda a fer pujar els ingressos que percep d’una feina a mitja jornada que li permet fer-se càrrec dels fills. Però l’estabilitat i la tranquil·litat li han costat anys de lluita i desesperació. Quan es va separar, el 2021, tots cinc vivien en un pis de lloguer, i van arribar a un pacte verbal per repartir-se les despeses d’habitatge i dels fills. L’altre progenitor, diu, no el va complir i ella no va poder pagar la integritat del lloguer, motiu pel qual la propietat va denunciar-los. El deute acumulat és de 9.000 euros, que els reclamen de forma solidària a ambdós. A més, en aquell moment li van denegar diverses prestacions que va demanar perquè tots dos progenitors estaven empadronats al mateix domicili. Tot i dir-li reiteradament que es donés de baixa, el progenitor no feia el tràmit, i durant un any la situació es va encallar: «l’Ajuntament em deia que no hi havia cap altra manera de fer-ho, i al final vaig haver de perseguir-lo i dur-lo quasi a la força a l’ajuntament perquè es donés de baixa del padró», lamenta. 

No va ser fins a finals de l’any passat que va començar a percebre l’ingrés mínim vital. «Estic molt contenta del suport que he rebut de serveis socials i del Serveis i oficines d’informació i atenció a les dones (SIAD); m’han ajudat molt a posar nom al que em passava», subratlla. «Vivia, sense ser-ne conscient, una situació de violència de gènere, fins que a partir de llavors vaig aconseguir desenganxar-me’n i posar límits». 

A més, «s’emplenen la boca dient que els menors han d’estar protegits, però permeten situacions en què acaben essent els més perjudicats», lamenta. «Jo només vull que els meus fills tinguin el que els pertoca. Què més puc fer? La justícia no protegeix els meus fills, tinc la sensació que es procura més per les necessitats d’un progenitor absent que per les dels menors», diu, però assegura que «no em cansaré, no tinc alternativa».

Subscriu-te per seguir llegint