El Garatge Forné, per exemple

Sempre cal reconèixer la pròpia ignorància per començar a construir coneixement. En arquitectura, aquesta divisa és essencial. Admirem les obres perquè ens impressionen en la seva presència, però les estimem quan som capaços d’entendre-les.

Sovint la contemplació dels edificis ens retorna l’esperit d’un temps fixat en un disseny i unes estructures. L’arquitectura moderna, en la seva sinceritat, és fruit d’una època de reconstrucció, d’un trasbals causat per les guerres. Neix amb la voluntat de fer foc nou, el seu estil és la manca d’estil, en el sentit dels cànons acadèmics, la seva recerca és la proporció, l’equilibri de volums, el purisme i l’elementarisme. Aposta per nous materials però venera també els ancestrals, reflexiona sobre el que el lloc ja aporta i intenta aprofitar-ho, en una sostenibilitat de les bones idees que alhora crea tradició, la tradició moderna.

El 1928 la reunió de l’arquitectura d’avantguarda europea per preparar el CIAM (Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna) va acordar que l’arquitectura havia d’expressar l’esperit del seu temps i rebutjar els principis de societats ja periclitades. Aviat farà cent anys del CIAM, però la seva influència tensà un fil de modernitat que travessà Europa, superant conflictes i crisis. Ja tenim identificats el racionalisme republicà el del GATCPAC, les escoles i habitatges socials, signats a Girona per Claret, Agustí, Blanch, Giralt... Cal mirar més enllà.

A Espanya la postguerra va ser dura, duríssima per tothom i un desert cultural mediatitzat per les consignes ideològiques i estètiques del règim. Vivíem sota sospita, i sota la boira, com va expressar en el seu dia Narcís-Jordi Aragó. Però el fil estava tensat, i la llavor de l’arquitectura moderna, tant impol·luta, tant racional, enterrada pel bàndol guanyador, va germinar amb força entre un selecte, minúscul, però ben informat grupet d’arquitectes. La coneixença entre un dels ideòlegs del CIAM i referent de l’arquitectura moderna, Alberto Sartoris i els arquitectes gironins Lluís Sibils, Joaquim M. Masramon i Joan M. de Ribot, es va materialitzar en arquitectures de referència. Val la pena recuperar el catàleg de l’exposició Sartoris i Girona, història d’una amistat, per veure com circulen les idees, com es teixeixen complicitats. Allà comencem a entendre la modernitat extemporània d’algunes obres: el Garatge Forné ( 1957) de Joan M. de Ribot, i del mateix autor el garatge de Hispano Hilariense a Arbúcies (1951), l’hotel Sant March de Tossa (1955). I de Joaquim M. Masramon l’església de Sant Josep (1952) espiritualitat de maó, que va fascinar Le Corbusier i algunes més, petites clucades a la modernitat, tan gasiva aleshores.

Per això és tan interessant recuperar el Garatge Forné, i darrera seu tota una època, entre la fi de la cartilla de racionament i l’arribada del 600, que precisament es venia a l’establiment. Val la pena fixar-nos en la seva estètica trencadora, en els dos cossos en angle recte, articulats per una cilindre que és una rampa helicoidal. En els acabats de la façana lleugera, en vidre i metall, en els pilars circulars, folrats de gressite tornassolat negre, en el brise-soeil de la coberta jardí.

Amb el seu projecte Ribot va dissenyar una de les cantonades més expressives de la ciutat, com en un altra època havia fet Rafael Masó a l’avinguda de Jaume I amb la casa Gispert Saüch. Són edificis que ens il·luminen com fars i ens transmeten els valors que els van inspirar. En el cas del Garatge Forné, el far va il·luminar abans que la costa, perquè el que avui és el centre vibrant que acull als viatgers dels trens i autobusos, era aleshores gairebé un extrem de la ciutat, que per molts s’acabava a la plaça Marquès de Camps.

Avui les circumstàncies l’han situat en un lloc preeminent, i la seva elegància i subtilitat, tan pròpies del seu autor, ens interpel·la i ens demana un ús a l’alçada de les expectatives amb que fou creat. El projecte de futur Espai d’Art i Cultura contemporanis li escau com vestit a mida i seria el retorn just a la ciutadania, a l’esforç de mantenir un patrimoni. Un embolcall de luxe per acollir les obres d’aquells artistes que van viure sota sospita i sota la boira. Un gran homenatge a la insubmissió de la cultura, a l’alenada de modernitat que va representar la seva construcció.