Una mútua, condemnada a pagar més de 80.000 euros a l’ICS d’un ingrés al Trueta

Una mútua haurà de pagar més de 80.000 euros a l’Institut Català de la Salut (ICS) corresponents a les despeses de l’ingrés d'un pacient que va estar un mes hospitalitzat a l’hospital Trueta de Girona per Covid-19. D’aquesta manera, la sentència de la secció primera de l’Audiència de Girona ha tombat la resolució del jutjat de Primera Instància 5 de Girona que condemnava a l’ICS a fer-se càrrec de les despeses de l’ingrés d’aquest pacient, que inicialment havia ingressat en un centre hospitalari privat.

La factura de l’atenció mèdica s’eleva als 83.537,50 euros, que la mútua haurà de pagar juntament amb les costes del procediment que es van produir a primera instància.

Els fets van tenir lloc el març de 2020, durant els primers mesos de l’arribada de la pandèmia de la Covid-19. El pacient en qüestió, que compta amb una doble condició d’afiliat (té mútua privada i també està inscrit a la Seguretat Social) va acudir a la clínica Bofill de Girona, que forma part de la xarxa de centres amb els quals treballa la mútua Adeslas, amb un quadre de tos i febre, on se li va diagnosticar una sospita de pneumònia vírica «descartant Covid-19». 

Amb tot, uns dies més tard, el 16 de març, va ser derivat a l’hospital Trueta i on va acabar ingressat fins al 14 d'abril amb un diagnòstic de Covid-19 agreujat que va requerir que li fessin una traqueotomia. 

Manca de mitjans

El principal motiu pel qual l’Audiència revoca la sentència de primera instància és perquè entén que es va produir una derivació del pacient cap a la sanitat pública que va demanar la mateixa clínica privada, no tenia prou mitjans per atendre el pacient. 

El fet que fos a instància de la clínica i no de l’autoritat pública, sí que hauria justificat que fos la sanitat pública qui es fes càrrec de la factura. L’ICS va assegurar al recurs que va presentar davant l’Audiència que la decisió de derivar el pacient no va ser cap ordre de l’autoritat epidemiològica, sinó de la mateixa clínica, i que la dotació extraordinària als serveis de salut no és incompatible amb el mecanisme per reclamar a tercers el cost dels serveis prestats, tal com està previst a la Llei de Sanitat.

Enriquiment injust

En un primer moment, la sentència de primera instància va entendre que qui s’havia de fer càrrec de les despeses d’assistència hospitalària era l’ICS, perquè la sanitat pública, a diferència de la privada, havia rebut un fons pressupostari extraordinari de l’Estat per fer front a la pandèmia, fet que suposava un «enriquiment injust». Però l’Audiència descarta aquesta idea, indicant que «no hi ha unanimitat» dels Tribunals Superiors de Justícia sobre aquesta qüestió», però recorda que les assignacions pressupostàries es van destinar a la construcció d’hospitals, augment exponencial d’assistències sanitàries i compra de material sanitari.

«També es podria parlar d’enriquiment injust de les entitats privades que havent cobrat les corresponents primes per la formalització de contractes d’assegurances o concerts amb mutualitats on assumien l’obligació de cobrir l’assistència sanitària, pretenguin eximir-se del pagament de la prestació que s’ha dut a terme a la sanitat pública», conclou la resolució judicial, que es pot recórrer en última instància al Tribunal Suprem.

Subscriu-te per seguir llegint