Reivindicar els dols silenciats, el tabú dels tabús

Donar veu als dols silenciats. O, el que és el mateix, trencar el tabú dels tabús. Aquest és l’objectiu de la 7a edició del cicle «Reflexions sobre la vida i la mort» organitzat per Mémora, a través de la Fundació Mémora, amb la col·laboració de la Regió Sanitària de Girona del Servei Català de la Salut, que aquesta tarda ha donat el tret de sortida a l'Auditori Josep Irla de Girona. La jornada ha posat sobre la taula tres dols invisibles, silenciats per la societat: el dol perinatal, el dol per suïcidi i el dol dels professionals davant la pèrdua d’un pacient.

El dol perinatal –la pèrdua durant la gestació, el part o les primeres hores de vida del nadó- és un «dol desautoritzat perquè és poc reconegut, minimitzat, poc acompanyat i poc validat, on massa sovint ressonen frases com ‘millor que hagi passat ara que més endavant’ o ‘ja en tindràs un altre’», ha assenyalat la psicòloga Natàlia Artigas. A més, ha subratllat la importància de fer un «dol conscient», a partir d’on han començat a aparèixer eines perquè les famílies puguin acomiadar-se del seu fill, des de bressols tèrmics a caixes de records amb les seves empremtes. «Quan un adult mor tenim una història de vida amb ell, però quan mor un nadó tot està en el nostre imaginari, i és important crear una memòria tangible». Artigas també ha destacat la importància de l’escolta activa, l’empatia i la humanització dels professionals sanitaris i ha lamentat les traves legals: «No existeix una baixa de paternitat si el nadó neix mort».

El procés de dol per suïcidi, ha assenyalat la presidenta de Després del Suïcidi-Associació de Supervivents, Cecília Borràs, és «un dels més llargs» i ha subratllat que «cada any moren 604 persones per suïcidi a Catalunya». A més, ha assegurat que «la mort per suïcidi és molt opinable» i ha lamentat que «la família se sent molt qüestionada». També ha posat en valor la detecció precoç, que ha assegurat que passa per «escoltar i validar a la persona, sense menystenir qualsevol verbalització de que ja no pot més». La seva experiència li ha permès constatar que «el que tenen en comú les persones que s’han volgut suïcidar és la desesperança provocada per la por a perdre alguna cosa». També ha reivindicat que «tots podem ser un agent de prevenció del suïcidi, no només els metges o els psicòlegs».

Pel que fa al dol dels professionals, la infermera Teresa Lapiedra ha afirmat que «quan perdem un pacient, sigui jove, gran, de forma sobtada o per una malaltia llarga, és important donar-nos un espai per sentir les emocions que estem experimentant». També ha lamentat que «plorar per la mort d’un pacient està mal vist per por a que els altres pensin que ets un mal professional» i ha recordat que «durant la covid molts professionals sanitaris, sobretot joves, van canviar d’escenari laboral perquè no podien afrontar tantes pèrdues».

El delegat de Mémora a Catalunya, Xavier Poch, ha assenyalat que «abans, quan les persones passaven per un procés de dol, se les posava al sac de la depressió i se les medicava». Ara, ha detallat, «la societat comença a reconèixer el dol i li dona la cara, enlloc de l’esquena». En la conferència inaugural, el psicòleg i director de la Fundació Salut i Persona, Joan Piñol, ha posat en valor la importància de les emocions en la gestió del dol, i ha destacat que «necessitem altres maneres d’actuar davant la pèrdua»: «És evident que si un familiar mor no podem estar contents, però hem de canviar el voler tancar-nos a l’habitació per la socialització, perquè la vida continua».

Subscriu-te per seguir llegint