Energia nuclear: Salvació o condemna?

Tarragona, Guadalajara, Burgos, València i Càceres. El mapa nuclear d’Espanya només té cinc províncies. Encara que, en realitat, avui dia seria més adequat dir-ne quatre, ja que la central burgalesa de Santa María de Garoña, inactiva des del desembre del 2012, es troba en procés de desmuntatge. D’aquí a uns anys, els reactors que van formar part durant dècades del paisatge de la Vall de Tobalina seran només un record. Tot i que el nombre total és relativament baix, el país ocupa el segon lloc (al costat de Bèlgica) al llistat europeu de territoris amb més reactors en funcionament. Molt més amunt hi ha França (59 reactors en servei), que s’ha erigit en gran defensor d’una font d’energia sempre envoltada d’un halo de temor. Tant és així que el Govern gal ja ha projectat la construcció de vuit plantes més.

I és que, malgrat que per a alguns pesen més els seus inconvenients, la comunitat internacional ja reconeix sense objeccions que l’energia nuclear té els seus avantatges. Això no vol dir que hi hagi unanimitat a l’hora d’afirmar que aquestes compensen els riscos. El pro més important és que les emissions de gasos amb efecte hivernacle són baixes. Un dossier publicat el 2013 per investigadors de l’Institut Goddard d’Estudis Espacials, dependent de la NASA, va revelar que en quatre dècades el seu ús havia estalviat 64.000 milions de tones de CO2 a l’atmosfera. I això va ajudar a evitar 1,8 milions de morts per contaminació.

Tot i els seus contres (els residus i els greus accidents són els més importants), aquest discurs compta cada dia amb més adeptes. Segons el president i fundador de l’ONG Environmental Progress, Michael Shellenberger, és l’alternativa més neta i ràpida en el camí cap a la descarbonització. Afirma també que el tancament de les centrals implica un increment de la crema de combustibles fòssils. Per sostenir la seva tesi, Shellenberger va un pas més enllà i confronta aquesta forma de produir electricitat amb les renovables: per exemple, sosté que en l’assemblatge de panells solars es generen moltes més deixalles tòxiques.

La nuclear no depèn de factors externs com ara les hores del sol i la potència del vent, per la qual cosa és una font d’energia més estable. Això explica que tingui un pes important en el mix elèctric d’Espanya: d’acord amb les últimes dades, el 2021 va representar el 22,2% del total (va ocupar el segon lloc, darrere de l’eòlica) amb només el 7% de la potència instal·lada. El 2020, en plena crisi del coronavirus, va superar el 33%. En termes d’ocupació, s’estima que dóna feina a unes 30.000 persones.

Una energia «verda»?

Tot i que no hi ha consens entre les parts, les institucions supranacionals estan inclinant la balança a favor de les nuclears. El juliol del 2022, i malgrat la resistència de països com Espanya, el Parlament Europeu la va qualificar (al costat del gas) com a energia verda. Això ha possibilitat que plans privats per posar en marxa centrals juguin en igualtat de condicions amb projectes solars o eòlics en optar a ajuts governamentals. L’ONU també s’hi ha posicionat a favor. Tot i això, un panell independent d’experts que assessora la Comissió Europea va publicar llavors un dur informe en què es va mostrar en contra d’aquesta decisió. Per fer-ho, va enumerar els riscos d’aquesta tecnologia: «Per a la protecció de recursos hídrics i marins, per a la transició a una economia circular o per a la conservació i la restauració de la biodiversitat i els ecosistemes».

No són els únics «peròs» que els científics objecten a aquesta indústria. Molts assenyalen altres baules de la cadena, aquelles que van més enllà del que passa a les plantes: l’extracció d’urani del subsòl, la fabricació del combustible, la construcció dels reactors (i el seu desmuntatge) o el transport segueixen estant en el punt de mira. Ecologistes en Acció ho explica: «Si analitzem tot el seu cicle de vida, ens adonarem que la mineria d’urani, la quantitat de ciment requerit o els elements de les centrals nuclears fan que tingui un impacte de carboni molt més gran que les renovables»

Residus: problema sense solució

La comunitat científica encara no ha trobat una solució per al tractament dels residus que convenci tothom, tal com afirma l’informe World Nuclear Waste Report. Tot i això, l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA) sosté que s’ha produït un «progrés significatiu» en la gestió d’aquestes deixalles (fins als anys 80 es llançaven al mar) i, en concret, aposten per la posada en marxa de dipòsits geològics profunds. Posen com a model a seguir el que s’està aixecant a Finlàndia, a l’illa d’Olkiluoto, on hi ha la planta nuclear més gran del país. Tant és així que de les seves entranyes neix un terç de l’electricitat que consumeixen els finlandesos. Amb un pressupost de 2.000 milions d’euros, aquests túnels a més de 400 metres de profunditat garanteixen el segellat correcte d’aquestes deixalles radioactives en els propers 100.000 anys.

I aquest és, precisament, un altre dels seus inconvenients principals: la seva perillositat no s’apaga fins que han passat moltíssims segles. En això basa la seva oposició Greenpeace. «Les petjades, altament contaminants i molt duradores en el temps, i els seus riscos, amb accidents devastadors per a la salut de les persones i els ecosistemes circumdants, fan que l’energia nuclear no sigui una alternativa neta i sostenible», subratlla l’organització. És més, els seus responsables afirmen que no hi ha proves que aquesta forma d’enterrar-los garanteixi que no es produeixin fuites.

A Espanya es va intentar posar en marxa una iniciativa similar a Villar de Cañas (Conca), però finalment va decaure per la resistència dels veïns i la negativa de les administracions. Ningú volia que el seu nom es lligués a aquest megacementiri nuclear. En el seu lloc, el Govern, en l’últim Consell de Ministres de 2023, va aprovar el VII Pla General de Residus Radioactius i amb ell la construcció de set magatzems descentralitzats que s’ubicaran al mateix lloc on hi ha cada central. Fòrum Nuclear denuncia que aquesta decisió impossibilitarà la reutilització dels terrenys.

Deixant de banda les consideracions tècniques, en l’imaginari col·lectiu, si alguna cosa va unida a les centrals són els accidents. En concret, dos: Txernòbil i Fukushima. Del primer ja n’han passat gairebé 38 anys i del segon, 13, però la devastació que van causar segueix viva a la memòria. En el cas de Fukushima, en quedar la central arrasada per un tsunami, aquest fet va evidenciar un risc més per a aquest tipus d’energia, derivat directament del canvi climàtic. I és que dues de cada cinc instal·lacions són a la costa i, per això, més exposades als fenòmens meteorològics extrems. També es podrien veure afectades per la pujada del nivell del mar. Una altra ombra més per a una activitat que divideix els governs, confronta els científics i que no admet posicions neutrals.