«Harry pain» i el trauma amb els penals

Per un moment (bé, per dos moments), Harry Kane i Hugo Lloris es van remuntar al 13 de juny de 2017. A la immens arca futbolística dels dos jugadors del Tottenham, hi havia un racó per rememorar les mateixes escenes que l’Anglaterra-França de quarts de final d’aquest Mundial els estava proposant. Són 10 anys compartint vestidor diàriament, milers de penals assajats als entrenaments, però aquell dia de fa un lustre es van veure tots dos cara a cara per primera vegada. És clar que llavors el duel era amistós i la pena màxima marcada per Kane al porter francès no tenia més transcendència.

La situació, en definitiva, era molt diferent el passat dissabte a l’estadi Al Bayt. En el primer llançament, tots dos van clavar les mirades als impassibles ulls de l’altre, com a pistolers al salvatge Oest. Kane va sortir victoriós en el primer intent, impecable el seu xut per anotar l’empat momentani en el marcador. Però en el segon, el que havia de tornar a igualar el partit i preparar-lo per a la pròrroga, el britànic va cometre un error impropi d’ell, llançant la pilota molt per sobre del travesser de Lloris. I ja no va poder fer res Anglaterra per regatejar l’eliminació del Mundial.

Harry Pain, titulava amb encertada imaginació aquest dissabte el diari The Sun, canviant el cognom del seu capità pel substantiu dolor. «No puc estar més orgullós dels meus companys. Va ser una nit dura... Vam tenir millors ocasions, però el futbol es redueix a detalls petits. Com a capità i el que va fallar el penal, assumeixo la responsabilitat. Hauré de viure amb això i assumir-ho», deia després de la dura eliminació contra França.

Kane, la primera execució del qual li va permetre empatar amb Rooney com a màxim golejador històric d’Anglaterra, va haver d’afrontar una realitat a què no està gaire acostumat. Reconegut com un dels millors especialistes del món, l’ariet anglès ha convertit 58 dels 69 llançaments que ha executat al llarg de la seva carrera, un 84% apreciable d’encert. Amb la samarreta d’Anglaterra, ha marcat 18 dels 22 que ha llençat. Però davant França va errar, garantint de passada que seguirà vigent la seva condició d’estrella mundial que no ha aixecat mai un sol títol.

«Si hagués de prendre una altra vegada la decisió de llançar ell el penal, ho faria. No hi ha res a retreure-li. Si som aquí és per les seves qualitats de líder», deia el seu seleccionador, Gareth Southgate, un home que coneix a primera persona el drama de fallar un penal decisiu, ja que seu va ser l’error a la tanda contra Alemanya que va privar Anglaterra de jugar la final de l’Eurocopa de 1996 a Wembley.

El dels penals és un trauma de caràcter nacional a Anglaterra. Només cal recordar que fa un any i mig l’equip britànic va perdre la final de l’Eurocopa contra Itàlia a la tanda. A les edicions del 2004 i el 2012, el seu comiat del torneig continental també va arribar d’aquesta cruel manera i el mateix li va passar a les Copes del Món de 1998 i 2006. La bona notícia per a Anglaterra és que compta amb un equip molt jove capaç de continuar aspirant a tot. I que Kane, amb 29 anys, encara té corda per liderar aquesta recerca d’un segon títol per al futbol anglès després d’aquell Mundial del 1966. Algun dia arribarà. O almenys això es pensa des d’Anglaterra.

Subscriu-te per seguir llegint