Claudia Bolte, gironina, que va estudiar a l’ERAM (Multimèdia i Audiovisuals de la UdG), ha escrit i dirigit «Difer3nte», un curtmetratge en què també interpreta un paper, i que ha guanyat recentment el tercer premi al Festival Alfàs del Pi, un dels més importants d’Espanya. Amb el mateix curt ja havia guanyat fa uns mesos tres premis al festival de Tolosa 

Ser diferent és avui un estigma? 

Mmmm... això de les etiquetes no m’agrada gens. Aquesta persona és rara, o és especial, o és diferent... són expressions bastant freqüents quan algú es surt el que és norma. «Diferent» potser és encara la més benèvola. Ara bé, responent en concret, jo diria que ser diferent és el que marca la diferència (riu). No sé si per bé o per malament.

Vostè en què és diferent?

Sóc molt pallassa, en el sentit que tinc un sentit de l’humor descarat, no tinc vergonya. Per això algú li pot dir «és que la Claudia és una cabra boja».

Ho és?

Ser cabra boja és ser una mica diferent, no? Potser sóc diferent en la manera d’entendre la vida. A vegades la manera com miro les coses em fa sentir una mica diferent, veig que no tinc la mateixa percepció que d’altres. Crec que la meva sensibilitat em permet veure i entendre més coses, no sé si això és positiu o negatiu.

No li sabria dir, jo sóc el contrari: no entenc res. 

Des de ben petita, disfruto molt de la meva soledat. A vegades em pregunten que per què vaig sola a dinar o a fer un cafè. I no vaig sola, vaig amb mi. Estic molt a gust amb mi. Ah, i sóc molt romàntica, en el sentit més antic, jo havia d’haver nascut a l’edat mitjana.

Freni, no pretenia psicoanalitzar-la.

És que també m’agrada molt parlar amb mi mateixa (riu).

Al film hi ha una primera cita. S‘ha endut alguna sorpresa en una d’aquestes situacions?

N’he tingut força, això que quedi entre nosaltres.

Confiï en mi.

És que crec que les coses més rares d’aquestes primeres cites les he aportat jo (riallada). A més, he tingut cites tant amb dones com amb homes. Però no recordo res estrany, és que costa molt que la gent em sorprengui. Com a molt, descobrir que aquella persona no era com l’havies imaginat, era diferent de com es venia.

Un vol impressionar, ja se sap. 

La gent té el mal costum, en la primera cita de, no sé si disfressar-se, però sí de posar-se les millors gales. Però és lògic. Qui no ho fa?

Ocultar tot el possible, no?

Recordo un noi, amb qui vam parlar cada dia per whatsapp i al cap d’un mes vam quedar i em va dir que tenia una filla. Home tio, aquestes coses són prou importants per dir-les d’inici, no? Vale, que els nens m’agraden, però home...

Als trios hi ha massa gent o massa poca?

Per mi, personalment, tres són multitud, m’agraden dues persones compartint la intimitat. Una altra cosa és al curtmetratge, que tres és perfecte.

Directora, guionista i actriu. I productora: tan poc confia en l’altra gent?

Al revés, hi confio moltíssim. En aquesta feina és necessari. Tant de bo no hagués de fer de productora perquè ja m’ho fessin. Però no em podia permetre tenir més despeses. I encara gràcies de la gent que va fer aportacions. Per cert, si sap d’algú interessat a produir, m’ho faci saber.

Això està fet. A algú tan jove l’avorreix el cinema clàssic? 

De cap manera, però confesso que no és el meu cine preferit, no empatitzo amb segons quins patrons. Però bé, cada generació ha tingut la seva mirada sobre homes i dones, sobre la vida. 

Costa que els actors obeeixin una dona de 28 anys?

Mai he tingut cap problema. Potser perquè tinc molt de caràcter. I molta mà.

Què pensa del boicot a actors o directors per episodis de la seva vida privada?

Com més lluny arribis a la vida, més gent t’estimarà, però també més t’odiarà i et voldrà fer mal, sigui per enveja o simplement per tocar els nassos. El món de show business és molt cruel. No crec que la vida privada tingui a veure res amb la qualitat d’una obra. S’han de saber separar les coses.