La pressió del brunch cada vegada és més forta, però encara queden focus de resistència que lluiten, cullerot en mà, contra l’avanç dels ous Benedict. L’esmorzar de forquilla aguanta ferm a Barcelona, gràcies a fondes que alimenten la parròquia amb plats tradicionals a hores intempestives. Matinar té premi en aquests santuaris per a pencaires afamats. Tripes, truita, fricandó, peus de porc, botifarra amb mongetes, i un talladet per fer-ho baixar tot, que avui ens espera un dia espantós a l’oficina. Esmorzar de forquilla: la resposta barcelonina al Red Bull.

Tripes matineres: Millor que a casa

Pepo Mesa Luque i Montserrat Esteve em reben un matí aspre i plujós. Són les 11. Tinc fred i gana, i em poso a les seves mans. Fa 18 anys que estan al capdavant del Sant Josep (Saragossa, 33), un bar-restaurant de barri que obre abans que es faci de dia per cuidar els fidels que s’acaben d’aixecar amb guisats estratosfèrics i una infinitat de receptes tradicionals, que broden a ritme de xup-xup. Al bar Sant Josep no li fa por l’afartament matiner: tripes, fricandó, capipota, garró, galta..., les olles canvien cada dia, no hi ha una carta fixa, però és igual, perquè saps que a casa del Pepo i la Montserrat sempre hi haurà una olla esperant-te. Em decanto per les tripes. Les mandíbules se’m desfan de tant plaer i col·lagen. Són increïbles. També ho és el pintxo de truita: gruixudot, suculent i acompanyat de pa amb tomàquet. Preus continguts i tracte familiar en via d’extinció. Gràcies per tant.

Les tripes del Sant Josep. RICARD CUGAT

Ultramarins per a gurmets: Esmorzars en majúscules

Amb un producte d’una altra dimensió, en la majoria d’ocasions elaborat per ells mateixos –atenció als embotits–, Ultramarinos Marín (Balmes, 187) s’ha convertit en un dels meus restaurants fetitxe. En pocs llocs es menja millor que en aquest vell bar reconvertit en fonda, sense un sol plat que no enlluerni el personal. Evidentment, els seus esmorzars són siderals, però en cap moment es perden en tonteries.

A l’Utramarinos, triomfen les torrades amb material inflamable: cansalada viada, mantega i tòfona, capipota, escabetxos del dia i altres llaminadures. També et pots cruspir un plat combinat de llagrimeta, amb una bona xistorra o botifarra, ous ferrats i mongetes del ganxet. És dissabte, en la lletra petita de la carta veig que es pot demanar una costella de vaca vella per esmorzar, i gairebé pitjo el botó vermell. Un altre matí serà.

Triperia matutina: Olles d’energia

Comença el dia amb energia, comença el dia amb triperia. Coneguda pel seu recomenadíssim menú del dia, la fonda Gatzara (Diputació, 437) prefereix, encertadament, obrir al matí i apostar pels esmorzars de campionat en detriment dels sopars. I no són pocs els clients que ho agraeixen. Si tens un dia dur, carrega la bateria en aquesta parròquia de la cuina catalana popular.

La triperia del Gatzara dona cent milions de voltes a totes les torrades d’alvocat de Barcelona juntes. Mare meva, la carta d’esmorzars és una simfonia de tripa, capipota, orella, morro, llengua i el que l’ull no veu. ¡I que no faltin uns bons ous ferrats amb sobrassada! Cuina popular d’alta volada a preus de vol rasant.

À la ville de...: Per a matiners

Necessitaràs molt pa per acabar-te les salses dels seus guisats tradicionals. Les tripes del bar Olimpiada 92 (Pellaires, 1) són llegendàries. Cuina casolana amb pòsit, generosa, curulla d’amor i amb plats a preus amabilíssims. Ho toquen tot i, segons m’expliquen els seus fidels, ho toquen bé. Hi vaig un dijous a les vuit del matí i em trobo la pissarra dels plats del dia. Alguns no passen dels 4 euros. Grelos amb patates, garró, tripes amb cap i pota... Però tinc les mandonguilles amb calamarsons i sípia entre cella i cella. I surten de la cuina en un plat embassat de salsa, amb patates fregides tallades a mà i una panereta amb pa. Per 6 euros, i amb el diari del dia fresc entre les mans, toco la felicitat mentre observo un mural amb l’efígie del Cobi. Quins temps.

Morning brasa: Ganivet i forquilla

La família Tramendu té un nou germà a la Bordeta. A la vermuteria i el restaurant, hem de sumar ara la braseria (Parcerisa, 11), un espai que aposta fermament per la cuina catalana tradicional i gasta un ‘look’ de vella masia que trobo irresistible.

La brasa és el reclinatori en el qual es postren els fidels, que acudeixen divendres, dissabtes i diumenges al matí a la crida dels seus contundents, generosos i deliciosos plats. Galtes que es desfan a la primer bufada, una orella de porc que no s’oblida fàcilment, ¡una botifarra amb mongetes canònica! I no dubtis a menjar-te l’allioli a cullerades, tot i que siguin les 11 del matí; a les seves taules amb estovalles de quadros només hi ha lloc per als intrèpids.

Bo i barat: Honestedat total

El Bo de Bernat (Urgell, 27) té una connexió amb el Gelida, el referent per antonomàsia de l’esmorzar de forquilla barceloní. Al capdavant d’aquest jove restaurant de Sant Antoni hi ha Bernat Dalisay, en altre temps cuiner del Gelida, un professional dels fogons que coneix tots els secrets de la cuina catalana més popular. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a les seves interminables pissarres per comprovar-ho: no hi falta res.

Més que pissarres, són cartes d’amor a la cuina de la iaia. Guisats, brasa, carn, peix..., tot a punt i disposat de bon matí perquè comencis el dia en la càlida companyia d’un fricandó, uns peus de porc amb cargols o una truita acabada de fer. I tot a preus ajustadíssims. Goooood morning, Bernat!

Excel·lència popular: Esmorzar a la Zona Franca

Els millors esmorzars de la ciutat s’esdevenen en un espai ja llegendari, situat a anys llum del centre. El Granja Elena (pg. de la Zona Franca, 228) és una fugida reconfortant a la Zona Franca, a una galàxia molt llunyana, més enllà de la Barcelona turística. Una galàxia de guisats colossals, entrepans planxats còsmics, i ous ferrats que creuen el menjador com si fossin cometes. I què dir de les seves tripes i truites siderals.

L’excel·lència regeix totes les propostes d’aquesta santa casa del producte que porta la cuina popular a dalt de tot, fins al cosmos mateix.

Mandonguilles en remull: No falla mai

Més fiable que un motor de tecnologia alemanya, el bar celler Can Ros (Roger de Flor, 303) és un clàssic que l’addicte a l’esmorzar de forquilla coneix com si fos casa seva. En aquest negoci familiar, un sap que serà rebut amb les esponjoses i celebèrrimes mandonguilles de la casa, el pilar d’una carta atapeïda de guisats, triperia, truites i entrepans: tot per llepar-se els dits fins a la deshidratació i començar la jornada com un miura.