Crítica final de 'The last of us': les coses belles però terribles que fem per amor

'The last of us' (HBO Max) va començar amb un esclat, en més d'un sentit: aquell llarg 'flashback' sobre el brot d'una plaga fúngica destinada a succeir, com ja ens havia avisat l'epidemiòleg interpretat per John Hannah. L'encreuament somiat entre 'Amanecer de los muertos' (de Zack Snyder, així és), 'Hijos de los hombres' (aquella càmera girant a la recerca del perill des de l'interior d'una camioneta) i 'Monstruoso' (l'avió xocant contra el carrer com el cap de l'Estàtua de la Llibertat). 

Però, una vegada traduït a imatges el trauma central, aquesta adaptació de la famosa bilogia de videojocs a càrrec del director creatiu d'aquells, Neil Druckmann, i un guionista en ple ascens, Craig Mazin ('Chernobyl'), es revelava d'unes gairebé inesperades intimitat i delicadesa de matís. Com havia de passar, d'altra banda, en un drama de prestigi de HBO, aquí s'establia amb paciència un món, un cosmos complicat: uns Estats Units delmats per una pandèmia feroç, sotmesos a la llei marcial declarada per l'organització FEDRA, on l'única esperança sembla una noia misteriosament immune a la infecció. 

Comunisme llibertari

El contrabandista Joel (Pedro Pascal) accepta la missió de transportar aquesta mercaderia, com ell mateix defineix a Ellie (Bella Ramsey) sense problemes en un primer moment, al vell Ajuntament de Boston on els rebels 'Luciérnagas' tenen un punt de trobada. Començava així un viatge al·lucinant per bells escenaris distòpics, d'aquest Boston d'edificis derruïts o envaïts per la naturalesa a aquesta petita població de Massachusetts on, malgrat tot, durant un parell de dècades es van estimar els 'survivalistes' Bill (Nick Offerman) i Frank (Murray Bartlett), només dos dels personatges no jugables als quals s'ha volgut donar nova entitat. També en el mapa, una cosa semblant a una utopia: aquesta comunitat de Jackson (Wyoming) on alguna cosa semblant a un comunisme llibertari és la filosofia vital.

En el ric paisatge moral de 'The last of us', els dolents no són només dolents, sinó que solen tenir les seves escletxes de (potser torta) humanitat. O, parafrasejant a Renoir, tenen els seus motius. És el cas de la temible Kathleen (Melanie Lynskey), líder de la resistència de Kansas City a la recerca de venjança per la mort del seu germà; per desgràcia, també l'espieta al qual cerca tenia els seus motius per a fer el que va fer. Però aquí també és possible el mal en estat pur, com demostra l'aparició d'aquesta espècie de David Koresh caníbal (Scott Shepherd) en un vuitè episodi dirigit amb sobrietat feroç per Ali Abbasi ('Border', 'Holy spider').

Clímax efectiu

I quan crèiem que l'acció de la sèrie no podia tornar-se més expeditiva ni la seva violència remoure'ns amb més força, l'episodi final, també signat per Abbasi, ha resultat ser encara més tallant, demolidor. Un metratge inferior a l'habitual (43 minuts, menys del que ha durat qualsevol capítol) beneficia a un clímax que no per conegut per molts dels espectadors, els devots del joc, deixa de ser efectiu o tristament coherent.

"La sèrie gira entorn de la bellesa i el terrible que pot causar l'amor", ens deia Druckmann quan el fenomen televisiu encara estava per despuntar. És una idea interessant sobre el paper però encara més en pantalla. No és que aquest sentiment oceànic ens arrossegui cap al millor o el pitjor. És que a vegades pot portar-nos a fer coses tan belles com terribles. L'últim que queda de nosaltres, de la nostra humanitat, pot ser la fi d'uns altres. Els creadors de la sèrie ens han volgut deixar penjant en aquesta contradicció fins a la llunyana estrena (amb sort, dins d'un any i mig) de la segona temporada.