El cinema de Michel Haneke no ha deixat mai ningú indiferent, i fins i tot havia aconseguit ser un dels «intocables» del cinema europeu dels darrers anys: pel·lícula que feia, pel·lícula que era venerada més o menys per tothom. Això s'ha trencat una mica amb la seva darrera obra, Happy End, un film que en principi s'adscriu al seu estil habitual i recupera el gust per les històries de famílies amb més secrets que certeses, però aquest cop també ha rebut uns quants pals de la crítica perquè el seu discurs combatiu resulta massa obvi. L'argument ja ho diu una mica tot. Un empresari a qui li encanta fer de patriarca reuneix tota la seva família a la seva casa de Calais, que es dona la circumstància que està a uns pocs quilòmetres d'una zona plena de refugiats acampats. Així, mentre el clan reobre velles ferides i constata que la confiança entre ells brilla per la seva absència, el drama migratori que tenen al costat es converteix en una sagnant metàfora dels mals vicis de les classes benestants. Un discurs necessari, no hi ha dubte, però és cert que en aquest cas Haneke no exhibeix precisament el do de la subtilesa.
Polèmiques a banda, el més interessant de Happy End és comprovar fins a quin punt Haneke domina el retrat de personatges clarobscurs que sempre assoleixen un alt valor simbòlic. Al film, la família protagonista és una sort de Babilònia moderna on la comunicació brilla per la seva absència i en què tots i cadascun dels seus membres actuen per un interès personal. Un dels plats forts de la pel·lícula és el seu repartiment, encapçalat per Isabelle Huppert, el veterà Jean-Louis Trintignant, Fantine Harduin, Toby Jones, Franz Rogowski, Laura Verlinden, Nathalie Richard i el també cineasta Mathieu Kassovitz, en una dels seus eventuals retorns a la interpretació. Segurament la presència més sorprenent és la de Toby Jones, magnífic actor britànic que fa molts anys que està establert a Hollywood.
