Lapérouse

Rar és l’habitant d’aquesta ciutat, rar el sofert arrendatari d’un pis més car que deu fills ximples, que no hagi tingut la desagradable experiència de viure amb ratolins sota el sostre. A París, és un baptisme, un ritu de pas, una cosa inexorable com l’Apocalipsi. No es tracta de «si», sinó de «quan». No es pot dir parisien fins que no passa per aquest tràngol. Davant d’ell, com davant de gairebé tot a la vida, hi caben dues opcions: afrontar-ho o evitar-ho. La meva psicòloga diu que pertanyo clarament al grup dels evitatius, manera cordial i freudiana de dir «covard». Per evitar trobar-me els rosegadors corrent alegres pel passadís com Anna Karina a la gran galeria del Louvre, he decidit passar més hores fora de casa.

La nit em va portar ahir a Lapérouse, un local del 1766 al costat del Pont Neuf, que llueix al frontispici, en lletres d’aquell or que envernissa aquesta vila i antiga cort, un blasó que és tota una declaració d’intencions: «Maison de plaisirs». Sé què estan pensant, però Lapérouse no és, ni consta que fos, bordell, lupanar, casa de cites ni cova de lenocini. No. En aquest cas, no es faria menció al seu fons de comerç a la façana, ja que n’hi hauria prou amb un tímid fanalet vermell perquè els parroquians s’orientessin en la seva boira vital. Lapérouse és llar d’hedonismes variats i burgesos, en la millor tradició francesa del gust per la bona taula i per l’amour. A ell acudien senadors, industrials i altres prebostos amb els seus cocottes.

Avui és un club al qual només s’hi accedeix després de l’escrutini implacable d’un gegant embolicat amb abric d’astracà. Un cop aquest li franqueja a un el pas, accedeix a un minúscul rebedor entapissat de sensualitat i flors fresques. Pujant l’escala hi ha un restaurant allunyat de la butxaca del ciutadà mitjà que em resigno a ser, però un de peculiar, ja que els tres-cents euros del cobert donen als seus clients dret a uns petits menjadors reservats, amb aire de boudoir. Associació d’adúltera intimitat i sofisticació, a la qual el cambrer només hi accedeix tocant una campaneta. Després de la taula de menjar, impecablement parada, decoren l’exigua estança uns sofàs amb damascs, molt a propòsit per al seguici. A la planta baixa hi ha un bar exquisit que convida subtilment a la concupiscència. En començar la funció, toca el piano amb devoció sacerdotal una bella holandesa d’ulls somiadors, nas a cisell i bonic record, a la qual no esperava trobar-m’hi.

La vaig convidar a xampany, com mana Sabina, i només llavors va tornar la seva dolça cara del teclat, sense parar el seu jazz melós. Més tard, un punxadiscos fa ballar des del seu púlpit als «habitués», models de cames xanqueres i cintura joncal, cabellera infinita i somriure garrepa, i homes que recorden Patrick Bateman, de rostre vell i avui demacrat per la blanca nit.

Els uns i les altres s’adornen el nas al sortir del bany, com qui surt del confessionari sense propòsit d’esmena, mentre altres ballen amb un peu a la diversió i un altre a la decadència. Al costat de les maniquins i els milionaris, habiten aquest saló ahir literari i avui una bonica discoteca tota una cort dels miracles d’influencers d’estilisme audaç, gremial misantropia i milers d’euros en peces de Balenciaga; famosos de tiktok que potser hauria de conèixer i de qui no en tinc el gust. També són de Déu, només faltaria. Recorden aquells dandis de les albors del Directori que es feien anomenar «les inc(r)oyables et les me(r)veilleuses», i que no pronunciaven aquesta erre que va ser la inicial de sang de Robespierre i la seva república de terror i matança. Finalitzat el Set-cents, aquells adveniments van prendre per moda fer-se passar per coixos, bornis o geperuts, en una burla frívola del Zeitgeist d’aquella França aspra i revolucionària que Hugo -habitual del local- descriuria anys després de forma crua i magistral a Noventa y tres.

Lapèrouse és una de tantes institucions que són el conte d’aquesta ciutat. Locals que ens diuen que tres-cents anys no són res, i que ens adverteixen que allò efímer som nosaltres. Panteons de la conya que ens regalen un bany d’humilitat mullat en xampany, un memento mori amb música de Daft Punk.

I vaig tornar sol a casa, com gairebé sempre, caminant la unànime nit per l’esquerra del Sena a dos sota zero, per escapar d’aquella foguera de vanitats mentre sonava Veridis quo al meu cap.

Subscriu-te per seguir llegint