La mirada copulativa

Quan es parla de dibuix gairebé resulta impossible no acabar citant algunes línies del cèlebre On drawing de John Berger, entre altres raons, perquè la seva escriptura era accessible i, a més, la seva manera d’entendre la teoria estava indissolublement unida a la pràctica, a aquell «fer» pacient (allò del craftman sennettià) que no deixa de ser, en el fons, una forma de coneixement. El cita, de fet, l’Enric Tubert a l’inici del magnífic text que serveix per prologar el catàleg de la mostra de Huedo i, és clar, el citarem també nosaltres: «És l’acte mateix de dibuixar —afirmava Berger— el que força l’artista a mirar l’objecte que té al davant, a disseccionar-lo i tornar-lo a unir en la seva imaginació, o, si dibuixa de memòria, allò que el força a aprofundir-hi, fins a trobar el contingut del seu propi magatzem d’observacions passades. En l’ensenyament del dibuix, és un lloc comú dir que allò fonamental resideix en el procés específic de mirar».

Berger, que era una persona culta, es posa dues màscares: una de fenomenòleg i una altra de bergsonià. La primera li serveix per recordar-nos la necessitat de retornar al gest positiu —en paraules de Derrida— que deixa de banda els prejudicis teòrics «per tornar al fenomen, el qual, per la seva banda, no designa simplement la realitat de la cosa sinó la realitat de la cosa en la mesura que apareix, el phainesthai, que és l’aparèixer en la seva lluïssor, en la seva visibilitat»; la segona màscara, en canvi, li permet posar en valor la memòria i la seva relació amb l’actualització del passat: «Confonem el Ser amb el ser-present —deia Bergson—. Tanmateix, el present no és; es tractaria, més aviat, de pur esdevenir fora d’ell mateix. No és sinó en tant que actua. (...) Del passat, per contra, malgrat podem dir que ha deixat d’actuar o de ser útil, mai podrem dir que ha deixat de ser; inútil i inactiu, impassible, el passat ÉS en el sentit ple de la paraula». Doncs això: la mirada, que mai és objectiva, implica sempre una actualització del passat (Deleuze ho explicava més bé: «no anem del present al passat, de la percepció al record, sinó del passat al present, del record a la percepció»). D’aquí el títol de l’exposició de Vicente Huedo: Paisatges de la memòria.

Sigui com sigui, hi hauria un tercer element que no és cap màscara i que Huedo representa a la perfecció: el gust pel gest, el plaer indissimulat per la traça, la celebració de l’ofici, la festa gràfica d’una mirada, la de Huedo, que és copulativa. I amb qui copula? Doncs amb l’humor i l’atzar. El gran Didi-Huberman es referia, a propòsit d’una llegenda d’Apel·les, a quelcom molt similar: l’abrandament atzarós «no és pròpiament parlant un gest cec, encara que s’hagi fet a cegues. Imagino més aviat una desorbitació, és a dir, literalment una erecció de l’ull: la seva vocació de donar cops, cops que l’impotent llapis encara no sap donar. I tot això s’esdevé mitjançant una alteració de l’humor, quan l’ull s’injecta de sang». La mirada copulativa només és possible després de l’erecció dels ulls. I és que l’hedonisme gràfic tan característic de Huedo, en el fons, és el més important (i més complicat) d’ensenyar: com a docent, i Huedo sempre cal pensar-lo en relació a les seves classes de dibuix, pots transmetre certs coneixements manuals de manera mecànica, sense massa dificultats; despertar el desig, estimular el plaer de la mirada, en canvi, només està a l’abast de qui sap portar-ho a la pràctica.

Subscriu-te per seguir llegint