Un cos és un cos

Juan de la Cruz no encaixaria en el «relat oficial» de l’escultura contemporània ni, de fet, en cap de les diverses ramificacions per les que transita una disciplina que, en molts aspectes, sembla haver perdut el nord (a còpia d’anar fent escenografies per aquell «petit teatre del món afectiu»). Sigui com sigui, l’aparença, per definició, és enganyosa: l’acurada formalització dels treballs de de la Cruz fa que hom els emparenti, sense massa problemes ni matisos, amb una tradició escultòrica molt més preocupada pel volum que per l’espai (allò sobradament conegut de Rodin vs. Brancusi) i, de manera anàloga, segrestada per un relat on el geni productor s’arrecera (excusa fundacional d’arrel romàntica) a la confortable trinxera del virtuosisme. En qualsevol cas, la proposta d’Àmbit Sant Lluc segur que reconfortarà als que enyoren el vigor dels cossos modernistes.