L’escultura no existeix

D’entre totes les exposicions d’escultura que han passat per Can Mario de Palafrugell la protagonitzada per Antoni Marquès (gener de 2016) és, per diverses raons, una de les més interessants. A banda de posar en valor creadors poc o gens coneguts pel públic en general, aquella mostra ens convidava a revisar el mateix concepte d’escultura moderna, és a dir, la que neix (i com qui diu mor) amb el segle XX. O potser millor: la que per culpa, o gràcies a Duchamp, es convertia en una altra cosa tot i mantenir el nom. La idea és que seguim anomenant «escultures» objectes i pràctiques que no tenen res o gairebé res en comú, malgrat els esforços de les institucions artístiques per establir una mena de cànon on és possible trobar noms com Tony Cragg, Anish Kapoor o Richard Deacon (integrants, tots ells, de la «Nova Escultura Britànica»).

Amb tot, i desmentint el somni d’un progrés lineal i il·limitat característic de l’ideari modern, l’escultura mai ha abandonat del tot el seu passat, diguem-ne, volumètric i representatiu. El millor exemple d’això ens el regala la mostra que actualment acull Can Mario: Subirachs, de l’expressionisme a l’abstracció (1953-1965) respon a un concepte d’exposició extraordinàriament convencional on el fil conductor són les cronologies i els respectius canvis d’estil. El problema, gruixut, és que Subirachs mai va ser un «escultor abstracte» sinó que fou algú que va anar depurant el seu llenguatge fins arribar a l’essència dels materials i a la poètica inherent a les superfícies. Repassant un dels meravellosos textos que Rilke va dedicar a Rodin, el filòsof Jacques Rancière destacava quelcom de molt semblant: «Pròpiament parlant, no hi ha formes. Només hi ha actituds, unitats formades pels encontres múltiples del cos amb la llum i amb altres cossos. Aquestes actituds també poden anomenar-se superfícies. Perquè les superfícies no són en absolut combinacions de línies; són la realitat mateixa de tot el que percebem i expressem». Ni més ni menys: el més interessant dels treballs de Subirachs cal cercar-lo a les seves superfícies.

A banda de Subirachs, que no deixa de ser un autor a qui la història ja ha començat a digerir lentament, a la demarcació de Girona hi ha altres exemples d’aquesta «no evolució» de la disciplina o, tirant d’eufemisme, del seu replegament a recer de la forma. Les escultures que el cubà Aramis Justiz té escampades pel Parc dels Estanys de Platja d’Aro encarnen a la perfecció aquest retorn a l’ordre sense renunciar a una aparença moderna. L’invent és dels dissenyadors d’IKEA: aconseguir que sembli original, únic, o inclús personalitzat allò que, en realitat, està pensat per al consum massiu (el títol de l’exposició de Justiz és Com la vida mateixa).

Finalment, un cas aparentment semblant però molt diferent és el de Nico Nubiola a l’Espai Tònic de Vulpellac: si l’artista utilitza un format i un procediment tan tradicionals (relleu i talla sobre fusta) no és per vindicar el passat de la disciplina sinó, ben al contrari, per augmentar la distància (la tensió) entre el com i el què. La idea és que l’espai abans reservat als déus i als sants ara l’ocupa una humanitat ridícula, una col·lecció de cossos impossibles que creuen haver evolucionat pel sol fet de substituir la litúrgia dominical per la «costellada dominguera» (aquest és el títol escollit per Nubiola).