No sense la meva filla

Un dels temes preferents del cinema d’acció dels darrers anys és el de l’assassí a sou que anhela una vida més tranquil·la però els esdeveniments l’empenyen a tornar a l’acció per tancar les ferides del seu passat. Aquí hi cap la saga Taken i també la de John Wick, per descomptat, però també altres variants interessants com Nadie o La protegida. De fet, comença a haver-n’hi tantes que t’arribes a plantejar si no es tracta d’un univers expandit com el de Marvel i al final arribarà algú que els farà aparèixer en una mateixa pel·lícula. La darrera a apuntar-se a aquesta moda tan singular és Jennifer López, que potser per allunyar-se de la comèdia (gènere que, agradin més o menys les que fa, continua donant-li moltes alegries comercials) ha volgut convertir-se en la productora i la protagonista de La madre, una altra aproximació al tema que juga a barrejar escenes de violència desfermada amb moments més sentimentals per humanitzar el personatge. Darrere les càmeres hi ha Niki Caro, una cineasta que tan aviat es mostra realment efectiva (Whale Rider, En tierra de Hombres o la infravalorada McFarland) com sembla anar amb el pilot automàtic (La casa de la esperanza, Mulan). La pel·lícula s’estrena avui a Netflix, plataforma que té una certa fixació per aquest tipus d’històries.

A La madre la protagonista és una assassina a sou retirada que va decidir aïllar-se de la societat per començar una nova vida i protegir així la seva filla, a la que va donar en adopció per evitar que la seva feina la perjudiqués. Però un bon dia, els enemics de la dona aconsegueixen localitzar-la. A l’assalt acaba amb tots ells, però això li fa prendre consciència que la nena està en perill. Disposada a salvar-la al preu que sigui, la mare aconsegueix convèncer la filla que fugi amb ella i durant el trajecte hauran d’aprendre a conviure per sobreviure a situacions molt perilloses.

No cal dir que el film és de manual en moltes coses (és previsible fins al punt que saps el moment exacte en què els personatges trobaran moments més íntims i en quins d’altres hi haurà girs per mantenir l’espectador en tensió) però s’ha de reconèixer que Caro sap sostenir la narració al llarg de gairebé dues hores i que les escenes d’acció estan ben resoltes. L’altre al·licient és la presència de López, que sempre ha sabut treure punta a la seva imatge i aquí torna al gènere en què va fer les primeres passes de la seva carrera. Al seu costat destaquen secundaris com Gael García Bernal, Joseph Fiennes, Omari Hardwick, Paul Raci, Jesse Garcia, Yvonne Senat Jones i Lucy Paez.