Exercici de màgia laberíntica

És cert que la història, arquetips i imaginari de La puerta mágica té relació amb Harry Potter i altres franquícies literari-cinematogràfiques que en les dues últimes dècades han fagocitat el gènere de les aventures fantàstiques per i per a adolescents. Però també és veritat que, malgrat els seus considerables alts i baixos i indefinició, intenta aportar un altre tipus de coses a aquesta mena de relats. El seu principal hàndicap és que el recorregut argumental amuntega tantes idees, espais meravellosos o sinistres i personatge variats, que l’acumulació acaba per no quedar-li massa bé.

A l’ombra (fútil, intranscendent) dels laberíntics processos funcionarials descrits per la prosa alambinada de Franz Kafka, la història de La puerta mágica se situa en un escenari estrany, una misteriosa empresa de no se sap ben bé què, en la qual dos joves becaris tenen una aventura d’allò més innòcua i repetitiva fins que descobreixen l’existència d’una porta màgica que permet entrar i sortir d’altres llocs només amb obrir-la o tancar-la.

Visualment, la pel·lícula té molt bones idees, encara que l’estètica i els efectes digitals van una mica en contra d’aquesta imaginació. Les parts ambientades en soterranis i arxius podrien haver estat més lúgubres, i els personatges secundaris adquireixen el cos d’actors cèlebres donats, quan volen, a l’estridència, com Christoph Waltz i Sam Neill.

La cartellera gironina d’aquest cap de setmana de Sant Joan també incorpora altres títols, com al pel·lícula espanyola Una vida no tan simple, de Félix Viscarret, amb Miki Esparbé de protagonista, i al cinema Truffaut la iraniana Los osos no existen, dirigida per Jafar Panahi.