Una senyoreta de l’Escala

I si, en el fons, li haguéssim d’agrair a la pressió masclista que Caterina Albert descobrís la seva veritable personalitat narrativa? Sense Víctor Català, la seva producció literària hauria sigut la mateixa? És sobradament conegut l’escàndol que es va produir, el 1898, quan es va saber que el guanyador dels Jocs Florals d’Olot era, en realitat, una guanyadora (literalment «una senyoreta de l’Escala», van dir). L’autora, a més, s’imposava amb una peça titulada La infanticida, un història descarnada que comptava amb antecedents tan sonats com ara Parricidi (escrita amb només catorze anys, forma part dels seus celebèrrims Drames rurals). La mort simbòlica de Caterina Albert i el naixement de Víctor Català semblava inevitable: assumint la veu d’un home l’escriptora aconseguia la perspectiva necessària, o la distància, per parlar, justament, de l’existència claustrofòbica de tantes i tantes dones.

D’entre totes les possibilitats, per tant, la lectura feminista, tot i ser vigent i necessària, no deixa de ser la més òbvia. Però n’hi ha d’altres. Fernando Pessoa (per posar l’exemple més conegut) també va haver de justificar nombroses vegades al llarg de la seva vida el fet de dissoldre’s en multitud de personatges que, d’alguna manera, portaven vides autònomes i a vegades inclús antagòniques des d’un punt de vista literari a la del seu comú denominador. La més coneguda d’aquestes «explicacions psiquiàtriques» és, segurament, la que li va dedicar al crític i poeta Adolfo Casais Monteiro: «L’origen dels meus heterònims és el tret pregon d’histèria que existeix en mi […] Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica i constant a la despersonalització i a la simulació».

Ocultant-se rere Víctor Català l’escriptora de l’Escala aconseguia fer com el gran Pessoa, és a dir, despersonalitzar-se i construir universos autònoms que enfonsaven les seves arrels, malgrat tot, en un paisatge humà i rural perfectament identificable. Doncs això: cal no confondre l’autor empíric (amb DNI, és també el que pot cobrar els drets d’autor) amb la veu d’un narrador imaginari que pot transmutar-se infinitud de vegades. De fet, aquesta és la gràcia (o avantatge) d’escriure ficció enlloc de crítica o assaig.

El principal mèrit de l’exposició comissariada per Elvira Prado-Fabregat seria, precisament, el de recordar-nos que una bona novel·la com ara Solitud és una font perpètua d’on mai brollaria, com en el riu d’Heràclit, la mateixa aigua. L’exposició del Bòlit ve a dir-nos que qualsevol relectura d’un clàssic és vàlida, més encara quan el referent és el punt de partida (no el d’arribada) que permet endinsar-nos en una diversitat insòlita de mirades i sensibilitats poètiques. Ho exemplifica a la perfecció el treball de Mireia Coromina: els espectres del passat fotogràfic de la família de l’autora emergeixen, ingràvids, per repoblar els murs ancestrals d’un altre poderós contenidor de memòria com és la Capella de Sant Nicolau.

O la instal·lació videogràfica de Maddi Barber: com a Solitud, el paisatge sempre ens apareix desdoblat, a saber, el que roman inabastable per culpa de l’horitzó i el que ens convida a mirar arran de terra, just al lloc on tot comença i tot acaba. Per cert: la banda sonora de la mostra proposada per Carles Viarnès és, senzillament, una meravella.