Crònica d’un èxit inesperat

Apple estrena poques pel·lícules originals, però quan ho fa intenta que tinguin un reclam efectiu. Després dels bons resultats de Ghosted, segurament la més convencional de totes les que ha produït, ara arriba una mirada als anys 90 que juga a una mica el mateix que feia Tetris en relació als anys 90. Es tracta de La fiebre de los peluches Beanie, la crònica de com unes joguines no especialment originals es van convertir en un fenomen de masses que va viatjar més enllà de les fronteres nord-americanes. No es limita a mostrar el procés de creació del peluix, sinó que també vol ser una mirada més aviat excèntrica del somni americà i a les pràctiques empresarials d’una dècada que no para de guanyar protagonisme a la indústria cinematogràfica. Per cert que és justament això, la recreació dels 90 tant des del punt de vista estètic com musical, el que dona veritable valor a la pel·lícula, perquè a la resta de fronts és tan entretinguda com, en el fons, rutinària. Els directors Kristin Gore i Damian Kulash intenten que el metratge sigui àgil, que ho és, i que el to del film sigui desarmant i irreverent, però si pares atenció a la seva narrativa t’adones que no deixa de ser un biòpic més en què s’entronitza més els personatges que no es furga en els seus (evidents) clarobscurs.

La fiebre de los peluches Beanie comença descrivint la grisa vida de Ty Warner, un venedor de joguines que no parava d’intentar triomfar en el món dels negocis malgrat que les seves creacions mai acabaven de fer el salt. Tot canvia el dia que coneix tres dones emprenedores que passen a ser les seves sòcies i aposten fort en els Beanie, uns peluixos que, segons Warner, estaven cridats a revolucionar la venda d’aquest tipus de producte. No es va equivocar. Després d’unes primeres passes molt accidentades, els peluixos van fer la volta al món i es van convertir en una de les joguines més buscades. Però parlar del triomf del peluix és fer-ho d’un èxit empresarial que va generar anècdotes tan delirants com inesperades. El millor de la pel·lícula és, precisament, com presenta una sèrie de personatges que trenquen constantment la imatge que es pot tenir d’una empresari a l’ús: de fet, el gran al·licient de La fiebre de los peluches Beanie és que arriba a semblar impossible que tot el t’explica estigui basat en fets reals. Potser per això el que acaba justificant la seva existència és un esplèndid repartiment format per Zach Galifianakis, Elizabeth Banks, Geraldine Viswanathan, Jason Burkey, Kurt Yaeger i la gran Sarah Snook, que de moment és el rostre de Succession que més profit treu de l’èxit mundial de la sèrie d’HBO.