Pedra, paper i tisora

Quin sentit té parlar d’«autoajuda» quan ens referim al conjunt de pamflets més invasius, i destructius, perpetrats pels remeiers o xerraires contemporanis? I és que el culte al «Jo», en mans dels publicistes actuals, té molts eslògans: «Sigues tu mateix», «descobreix la teva autèntica identitat», «recupera la teva essència»... I un llarg etcètera d’exhortacions i promeses que, tot i ser completament buides, sovint serveixen per omplir butxaques (i auditoris, i prestatges o seccions senceres de llibreries). Per cert: el cèlebre «gnôthi seautón» (coneix-te a tu mateix) que presidia, entre moltes altres recomanacions, l’entrada del santuari de Delfos, no es referia a la recerca onanista de la identitat (el Self) sinó al reconeixement dels límits. Doncs això: pels grecs, ser humà implicava, en primer lloc, ser conscients de la nostra petitesa i, des d’una perspectiva històrica, de la nostra absoluta insignificança.

Ens agradi o no, estem fets de miques, d’espectres i de relacions: amb notables excepcions (Sant Agustí, Descartes), la majoria de filòsofs proscriuen la idea d’un jo monolític i opten, ben als antípodes, per una identitat basada en la identificació (Freud) o directament impossible de pensar al marge dels altres (Levinas). Slavoj Zizek, per citar un pensador viu que mai deixa a ningú indiferent, ens ho recorda sense miraments: «Los sujetos son literalmente agujeros, huecos en el orden positivo del ser, sólo moran en los intersticios del ser, en esos lugares donde la labor de creación no ha concluido. [...] Lo difícil no es percibir bajo el rostro la riqueza de la personalidad, sino evitar esa trampa. Abstraerse del espejismo de esa riqueza y ejercitar la habilidad para aceptar la realidad desfetichizada del sujeto: observar la oquedad, la oscuridad, sin completarla con el contenido fantasmático de la “vida interior” que se supone brilla tras ella».

De manera anàloga, la majoria d’artistes contemporanis que haurien d’interessar-nos no només no aspiren a cap forma d’«autoajuda» (en el sentit de creure que la seva tasca pot ser terapèutica) sinó que participen d’aquesta, diguem-ne, desconfiança envers el Jo entotsolat. La darrera edició del cicle anual Diàlegs ens regala un dels millors exemples dels que disposem a casa nostra i ho fa, a més, entreteixint les mirades i els treballs de dues sensibilitats senzillament exquisides: Mim Juncà i Alícia Vogel despleguen els seus respectius calidoscopis gràfics i textuals mitjançant una insòlita exposició que sap ser, al mateix temps, delicada i contundent.

D’on prové la seva delicadesa? Doncs bàsicament del seu format mínim, gairebé pobre, que troba en el paper, el dibuix i els grafismes mes immediats, un mitjà de reconciliació amb la petitesa i la insignificança de la que parlàvem al començament. Juncà i Vogel renuncien als grans relats i a les declaracions grandiloqüents per assajar diferents vies d’enderroc i reconstrucció (com deia el gran Hac Mor) o, si ho preferim, per intentar refer a les palpentes un trencaclosques del qual ni tan sols coneixem el dibuix. I la seva contundència, d’on prové? Tota la força de la mostra de Vilabertran és fruit del rigor i la coherència d’uns plantejaments que, sense renunciar a la ironia (molt més Juncà), assumeixen com a inevitable aquella antropologia Pascaliana on la consciència només aflora unida a la fragilitat.