Col·leccionar és de savis

Quan un col·leccionista decideix mostrar una part (o la totalitat) dels seus «tresors» el què fa, en realitat, és fer públic un dels seus possibles autoretrats (tots, sense excepció, posseïm diversos rostres). Per això és important no fer massa cas a la comissària de la mostra del Museu del Suro quan afirma, en la breu presentació de l’exposició De Miró a Barceló, que «La col·lecció Joan J. Puig ens ofereix l’oportunitat de conèixer els artistes més rellevants del segle XX i XXI». Cal suposar que la desmesura d’aquesta afirmació tan poc sensata té un origen publicitari ja que ningú, per fortuna nostra, està en condicions d’afirmar quins són els artistes «més rellevants» d’una centúria complexa i inabastable. No és possible afirmar quins són els més importants com, per descomptat, tampoc és possible fer cap llista de descartables: la facilitat amb la que figures aparentment imprescindibles són proscrites com qui diu d’un dia per l’altre i, a l’extrem oposat, la germinació tardana de figures injustament silenciades (en especial dones) hauria de fer-nos molt més cautelosos. Doncs això: qualsevol col·lecció només és un possible autoretrat.

Bandejat el risc de la taxonomia excloent, per tant, ens resta l’aventura molt més interessant i íntima de resseguir les dèries que porten algú a centrar-se en els objectes artístics (no és el mateix col·leccionar art que col·leccionar segells o cotxes esportius). En aquest sentit, Palafrugell ens regala un dels millors exemples dels que disposem a casa nostra, és a dir, l’encarnat per l’Antoni Vila Casas: farmacèutic, col·leccionista, promotor cultural i fundador de la Fundació que porta els seus cognoms, des de principis dels anys seixanta del segle passat la seva vinculació amb les terres empordaneses és innegociable fins al punt que la primera seu del seu projecte cultural va ser al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seguida del Museu d’Escultura Can Mario de Palafrugell (just al davant del Museu del Suro que ara ens ocupa). Barcelona, a diferència del què sol ser habitual, va venir després.

Portem a col·lació en Vila Casas perquè, a diferència d’altres col·leccionistes, ell sempre ha tingut molt clar allò que dèiem de l’autoretrat indirecte. Ens ho explicava ell mateix fa quatre o cinc anys: «Crec sincerament en la bellesa i en el gust del col·leccionista per a deixar-me guiar. Per posar un exemple, un gran col·leccionista que fa poc ens ha deixat, l’Ernesto Ventós, es guiava sempre per l’olfacte: olorVisual [nom proposat per Joan Brossa] és exactament això, una col·lecció feta des del nas o, si ho preferim, des de l’instint d’una persona molt formada i amb una gran sensibilitat. Jo, dins de les meves limitacions i possibilitats, em centro en allò que m’agrada».

Vila Casas, Ernesto Ventós, Vicent Madremany, Josep Suñol, Lluis Coromina i, òbviament, en Joan J. Puig que ara torna a presentar una deliciosa selecció dels treballs que conformen la seva col·lecció (l’any passat hi va haver la primera entrega a la Capella del Carme de Palamós). Qüestió d’olfacte i de sensibilitat i de responsabilitat social més que no pas de diners. Un altre col·leccionista, l’amic Harold Berg, ho resumeix a la perfecció: «El fet que el mercat de l’art mogui milions no vol dir que els col·leccionistes siguin milionaris. Hi ha compradors que són milionaris, però això no significa que siguin col·leccionistes». Es pot explicar més bé?