La muntanya màgica de Ferran Palau

Si preguntes a Ferran Palau per alguns llocs especials o significatius al llarg de la seva vida, serà millor que ho deixis en singular i parlis de lloc. Montserrat és la resposta. La muntanya i també els boscos a la seva falda sud. «Vaig néixer a Esparreguera [fa 41 anys], però quan tenia tres anyets els meus pares ens van portar a viure a Collbató, just als peus de la muntanya», explica aquest puntal de l’escena pop catalana, amo d’un estil d’enganyosa lleugeresa. «Des d’aleshores he sentit Montserrat com la meva llar. Ha sigut el teló de fons de la meva vida. De petit, les cabanes i les històries de por. D’adolescent, les festes amb els amics, els primers amors».

O una altra classe d’incendi, més literal: el que va arrencar al cementiri de Collbató el juliol de l’any 1994. «Jo tenia llavors 11 anys –recorda–. Era a casa de la meva parella, la Louise, veient la pel·lícula La meva noia, quan de cop comencem a notar l’olor del fum, el so dels helicòpters, etcètera. Es pot imaginar l’impacte que suposa veure un incendi així tan a prop de casa. De nit, el color del cel i la brillantor del foc a la muntanya componien una imatge com de ciència-ficció, tan bèstia, tan terrorífica i alhora fascinant... Mai la podré oblidar», assegura.

Collbató, «el Twin Peaks català»

No va ser fins que va ser més gran que va començar a investigar-la més a fons –va ser, durant un temps, guia de les coves del Salnitre, que recorre l’interior de la muntanya de Montserrat al llarg de gairebé un quilòmetre–, però Montserrat sempre ha estat lligada a la seva música i el seu imaginari. Ella i el contrast d’aquesta natura immensa amb «els carrers mal asfaltats, els fanals solitaris i les pistes de tennis abandonades» de Collbató, localitat que defineix com «el Twin Peaks català».

I qui parla de l’obra mestra de David Lynch i Mark Frost, podria parlar de Los Colby, per allò dels albiraments d’ovnis: «Catalunya sempre ha tingut gran afició a la mitologia i als misteris, i Montserrat està molt vinculada a aquest imaginari tan nostre. Tens tota classe de monstres, com el Fra Garí i el Marmotot, i per descomptat els albiraments d’ovnis. Quan era més jove, a l’estiu me n’anava amb els amics a escoltar les històries del senyor Grifol [l’exempresari que reunia la gent per fer els esmentats albiraments] mentre miràvem el cel per veure si apareixia alguna llum estranya. També és escenari de morts i desaparicions misterioses. Tot això fa que sigui el lloc perfecte per buscar inspiració».

En l’era dels dinosaures

I parlant de monstres: dos d’ells, Snif i Smosly, tots dos creats per Palau amb ajuda de l’artista Agnès C. Olivé, tenen protagonisme en la història i l’art de Plora aquí, que és el títol del disc acabat de llançar per Palau. «Van néixer veient pel·lícules, però també caminant i observant la quietud dels boscos de Montserrat. Allà dins pots imaginar-te criatures darrere dels arbres, observant els teus passos», assevera.

Palau volia recuperar en aquest disc la innocència, l’afrontar reptes sense saber-ne el desenllaç, dels seus primers discos amb Anímic, grup de pop-folk fosc que el va donar a conèixer. I la natura ha tingut un paper clau en aquest procés. «Una de les imatges que tenia al cap fent aquest disc era imaginar-me Montserrat en l’era dels dinosaures. Com havien de ressonar els seus crits i gemecs entre les agulles de la muntanya. Tot el disc és ple de recreacions d’aquests sons a tall de paisatge de fons. La meva veu sona molt pròxima, però per darrere van sonant tota classe de monstres, animals i ambients de natura».

No ha sigut fàcil portar al directe la producció del disc (del Sr. Chen). «Al final, després de molts assajos, hem trobat el punt perfecte i les cançons agafen una nova vida», assenyala Palau. Podrem veure’l actuar amb banda gairebé nova, incloent-hi els components del duo B1N0, demà dissabte a Heliogàbal (12.30 hores) i divendres vinent 31 de maig, al Primavera Sound (escenari Estrella Damm, 17.30 hores).