‘Esperando a Dalí’ paradisos de cine vistos a Cadaqués

Esperando a Dalí és, a breus trets, la història de la (possible) trobada impossible entre dues figures molt estimades pel director David Pujol: l’artista Salvador Dalí i el cuiner, que no menys artista, Ferran Adrià. Sobre el primer havia dirigit una trilogia de documentals, i al segon el coneixia bé després d’haver-se colat entre els seus fogons i idees per a la docusèrie El Bulli-Historia de un sueño, disponible a Prime Video.

A la pel·lícula nouvinguda a SkyShowtime, Iván Massagué interpreta un clar sòsia d’Adrià, un cuiner de clara vocació experimental. A mitjans dels 70, el creatiu Fernando es veu obligat a fugir, a causa de l’activisme antifranquista del seu germà Alberto (Pol López), fins a la paradísiaca Cadaqués, on acaba treballant com a mosso de cuina a El Surreal, un restaurant l’amo del qual, Jules (José García), només anhela asseure Dalí a la seva taula. Es nota en la decoració del lloc, essencialment una col·lecció d’icones clàssiques del pintor surrealista.

"En realitat és una casa", ens revela la directora d’art Laia Serra Ros (Moebius) sobre El Surreal. La idea inicial era trobar un restaurant amb una situació semblant a la d’El Bulli, ubicat enmigd’una cala icònica. "Però com que no el trobàvem, vam passar a buscar una caseta en un racó recòndit i màgic davant del mar. La cuina i tots els elements del restaurant ja els construiríem. El menjador de la família Gurria, en plena platja de Pere Fet, va ser durant dos mesos una cuina fake amb la seva campana de fums, els seus fogons de butà, les neveres industrials o els electrodomèstics de l’època". Quan la cuina va estar a punt, Pujol va fer venir Adrià (assessor de les creacions culinàries del film) i li va preguntar què li semblava. "Li va semblar molt fidel als seus propis inicis, plena de veracitat".

Punts energètics

Per a la nostra entrevistada, les cales de Cadaqués són una cosa així com punts energètics: "Et carregues les piles només de trepitjar-les. Vam estar quatre setmanes per construir El Surreal. El meu equip i jo solíem acabar cap a la set de la tarda, baixar a la cala, fer un bany, obrir-nos una cervesa i sentir-nos molt afortunats per poder treballar en un lloc amb aquesta llum, aquests capvespres, aquestes albades".

En aquest biopic encobert de Ferran Adrià no falta un equivalent del Can Rafa de Roses, on el cuiner molecular es deixava seduir per la matèria primera acabada de treure del mar i les receptes més senzilles. "El bar del Rafa [Pep Cruz] també és una casa", diu la Laia entre rialles. "La vam trobar a la platja de s’Arenella, que per a mi és la cirereta de Cadaqués. A davant tens una petita illa que un francès lloga per a casaments. Allà es va casar Daniel Brühl, per exemple".

Alguns escenaris són més reconeixibles que d’altres. La casa de Dalí és l’ara casa museu del susdit, on només van poder rodar des de fora. "En canvi, vam haver de muntar la petita comissaria de Cadaqués en unes barraques de barquetes, una espècie de garatge per a barques. Això és a la part més est del poble, a sa Conca".

I per als que estiguin preguntant-se a quin restaurant de Barcelona es va habilitar el temple de la nouvelle cuisine de l’arrencada, una altra petita sorpresa: "En realitat és Roses, tot i que es vegi Barcelona en alguna altra escena del començament. Ens vam proposar transformar una cuina de l’Almadrava Park Hotel, amb un aspecte completament fred, tot recobert d’acer inoxidable, en una a l’estil Ratatouille" explica la Laia. I el resultat va ser d’estrella Michelin.