La gran crisi del bar mitjà a Barcelona, en 10 detalls

Fa dos mesos que viatjo per Espanya per promocionar la meva novel·la i el lament recurrent que fila el meu periple és: ¿què hem fet per merèixer els bars de Barcelona?

"Comparar es enemigo de disfrutar", escriu Jacobo Bergareche en el seu preciós llibre Los días perfectos (i es refereix a menjar i a beure, però també a les persones). Bé: em resulta impossible no fer-ho. A qualsevol de les ciutats visitades (i ja en són una dotzena) ensopegues i caus sense voler en un bar acollidor, fins i tot amb vida i personalitat. "Em sona que van intentar obrir un Vivari. Va fracassar, és clar", em van dir fa uns dies a Lleó.

Vet aquí deu detalls aparentment tontos que demostren que, malgrat l’heroisme d’alguns cellers o establiments de barri, el bar de gamma mitjana al centre de Barcelona està en crisi.

Un, el tirador de la cisterna. Deuen haver advertit que a molts dels bars el mític barretet d’alumini (o el platejat botó convex) per estirar la cadena es va trencar per les Olimpíades. En una altra ciutat hauria sigut restituït (acabo de mirar a internet i costa 4,99 euros). No obstant, aquí està de moda (com ho està servir les cerveses en pots de melmelada) posar-hi una cordeta o deixar el doble tubet de plàstic escorxadits.

Dos, el penjador d’abrics a la barra. És una d’aquelles coses que demostren que no hi ha bondat en el progrés. ¿Per què, una vegada descobert, s’ha fet marxa enrere en això? Les barres de la resta de la geografia ofereixen minúsculs piuets per penjar-hi l’abric mentre libes (aquí acaba al terra).

Tres, molts tovallons i, també, urnes per dipositar-los ja bruts. Cada vegada hi ha menys quioscos que venguin diaris de paper, però en paral·lel també minven als nostres bars els dispensadors d’aquells tovallons apergaminats i alts en cel·lulosa que ens agraïen la visita (i poques vegades hi va haver aquells recipients de ceràmica). Quatre, terrossos de sucre amb el logotip del bar. Cinc, una carta en paper. La pandèmia ens va condemnar al codi QR, sí. Però vaig més enllà en aquest punt: una correspondència, tot i que sigui gandula, entre les fotos de la carta (o del rètol exterior) i els plats que dins s’ofereixen. Sis, el pal que posen al llom dels diaris del dia per poder passar les pàgines amb dignitat vienesa (aquí la premsa, si n’hi ha, és sobre la màquina de tabac, arrugada, com dolent-se de diverses pallisses).

Set, una certa exuberància a la vitrina de la barra: allà elegeixes entre nou pastes del dia; aquí, amb sort, hi ha un dònut d’abans-d’ahir o un sobado veritablement sobado. Vuit, els futurs cafès ja preparats i disposats (amb el seu joc de cullereta i platet) sobre la barra per ser disparats un darrere l’altre. Nou, absència de fotos de clients del bar (quan n’hi ha, solen ser de persones del segle passat) i de rifa de temporada: símptoma de bars que viuen de qui passava per allà i que difícilment tornarà (que, per tant, no s’ha de cuidar, ni fer-li una foto).

I deu: la tapa. Però, és clar, el misteri de la tapa gratuïta el deixem per a una altra columna. En això Barcelona sempre ha sigut un erm, al punt que alguns barcelonins desconfien quan les hi ofereixen en altres llocs, com si aquella orella o aquella ensaladilla fos una primera dosi gratuïta d’alguna substància addictiva. Que ho és: però la segona també és gratis.