Saber mirar Girona

Abans d'entrar-hi a la Mercè, uns cartells enganxats als aparadors de les botigues del carrer Ciutadans ens fan parar atenció de la celebració de les Festes i Fires de Sant Narcís; un colpidor cartell que, en tornar-lo a mirar, a poc a poquet ens adonem del que l'artista gironí Pep Admetlla ens ha volgut transmetre per mà d'un rostre humà desposseït de la pell, de tal manera que un cop suprimida aquesta esquifida protecció que és, a més a més, el fonament de la diferenciació en el visatge entre el masculí i el femení i, així mateix, per obra d'una coloració diferent la diferenciació de les races, de cop i volta descobrim que, en el fons, els rostres d'un home i una dona, d'un blanc i un negre, d'un oriental i un esquimal, són iguals. Quan m'endinso pels diversos espais d'aquesta acurada exposició fotogràfica m'adono del grau de veracitat en el missatge d'en Pep Admetlla, essent així que els dits que premeren les càmeres fotogràfiques que han traslladat a l'esplendent paper les llums i les ombres d'una ciutat que respira al ritme dels seus habitants, gaudeixen de la mateixa habilitat per fer ús d'unes tècniques ensenyades, de manera intel.ligent, pel mestre: en Martí Artalejo. Alguns dits són prims i d'un tacte sedós, com els de la Marta Ferriol, la Sandra Hidalgo, la Maria Cecilia Hidlicka, la Rebeka Soriano i la Marta Tugas. Altres dits són un xic més grossos i amb un tacte tal vegada més aspriu, com els d'en Josep Batlle, en Josep Ferrés, en Manel Molina, en Pere Quero, en Josep ?Sánchez i en Salvador Solergastó, però tots aquests dits de fesomia tan diferent expressen, en aquestes parets de l'antic convent de la Mercè, el veritable sentit de la igualtat entre els gèneres humans. L'udol que transpira el cartell de Fires d'enguany es transmuta en quelcom real tot contemplant aquestes imatges. La bona tècnica del bon mestre unifica la bonesa de les eines emprades per transferir als ulls de l'espectador sensibilitats diverses, dins la personalitat pròpia de cadascuna de les fotògrafes i cadascun dels fotògrafs. En aquestes parets de la Mercè descobrim que la fotografia és molt més que la reproducció freda del que, de vegades en aparença, es veu al nostre voltant; la fotografia frueix de l'immens poder d'atorgar una força poètica a la superficialitat que està davant els nostres ulls. Aquesta conscient vulneració de la tècnica en favor de l'estètica, que envaeix de bursada el terreny lliure de la poesia, és el que de veres caracteritza l'inici de la maduresa creativa i artística del fotògraf; i aquestes parets són un exemple.

Susan Sontag en la seva prestigiosa obra Sobre la fotografia escriví : "Ningú ha descobert mai la lletgesa per mitjà de la fotografia, però han estat molts els que, per aquesta via, s'han atansat a la bellesa". Àdhuc el nom amb el qual Fox Talbot registrà l'any 1841 el seu procés fotogràfic anomenat calòlit ratifica aquesta afirmació, essent així que kalos significa bell. Aquestes parets de la Mercè reflecteixen -penso- la bellesa d'uns escenaris d'una Girona que, per ser habitual no tenim per costum mirar i que, ara, uns habitants que caminen, corren, s'asseuen, miren, van i vénen, tothora envoltats per tant sols dos colors -el blanc i el negre-, ens descobreixen una ciutat desconeguda: la nostra. Ens descobreixen mitjançant uns ulls que saben mirar allò que la vida té de plaent. La vida pot ser aquell temps tan curt entre dos sospirs que, en cercar amb contumàcia la felicitat, una simple fotografia ens diu ara que aquesta la podem trobar al nostre costat, al nostre carrer, quan un avi de la mà del seu nét, de bon matí, que tinguem un bon dia ens desitja somrient. La felicitat tal vegada pot estar a saber mirar la nostra pròpia ciutat, la de cadascun de nosaltres.