durant anys i panys s'ha parlat de l'oasi català. Durant els 23 anys de governs convergents, a Catalunya no passava mai res. Les relacions entre partits eren normals, en ocasions tenses, però mai crispades ni acusatòries. Pràcticament, no existien casos de corrupció. A la resta de l'Estat espanyol sí que hi passaven moltes coses: els casos Gal, Naseiro, Filesa, Roldán, MarbellaÉ

A Catalunya tot era correcte i, si hi havia algun tema fosc es tapava i, amb quatre dies, ningú en parlava.

Quan el president Maragall, dirigint-se a CIU els diu: "Vostès tenen un problema, i el problema es diu tres per cent" semblava que es destaparien irregularitats per tots costats. Llastimosament no va ser així. Tot va quedar en paraules i no es van estirar els fils. La calma va tornar. Va ser una tempesta d'estiu amb molts de trons i gens d'aigua.

Ara, la situació és diferent: tenim el "cas Milet", incomprensible, però real. I que fa la impressió que no es tracta només d'un enriquiment personal, sinó que pot tenir derivacions polítiques: Àngel Colom, Fundació Trias Fargas i possiblement d'altres que encara no sabem.

Les detencions de dimarts 27 d'octubre ja posen el dit a la llaga: són detinguts polítics en actiu, polítics que ja no exerceixen i empresaris. I, segons tot sembla indicar, tots plegats relacionats amb el camp immobiliari. De moment ens movem en el terreny de les suposicions.

De casos de corrupció n'hi ha a totes les democràcies, per més consolidades que siguin. Allò estrany era que a Catalunya no n'hi haguessin. El que s'ha de valorar molt positivament és que la corrupció sigui denunciada, perseguida i castigada per la justícia. Només en democràcia es pot fer aflorar la corrupció i lluitar-hi contra. En les dictadures mai no hi ha corrupció, millor dit, mai no surt a la llum.

Ara, el que cal és arribar fins al final. Per què no investigar profundament allò del tres per cent del president Maragall? Per què no investigar el finançament dels partits polítics que gasten molt més del que poden? Per què no estirem de la manta i caigui qui caigui? Per què el president Pujol diu que si estirem de la manta prendrem molt de mal? Seria molt positiu que prenguessin molt de mal aquells que no han fet les coses correctament. Tots aquells que, representant el poble i dient que servien el poble s'han enriquit ells o han fet trampes per ajudar econòmicament el partit.

Ens aquests moments la regeneració política passa per aixecar la catifa i treure a la llum pública tota la brutícia.

Jutges, fiscals, periodistes. Investigueu. Ja veurem qui cau i qui no cau.

I, finalment, cal reconèixer que la majoria de polítics són honestos i treballen pel bé de la ciutadania. És l'hora de desemmascarar els corruptes, no fos cas que unes quantes pomes podrides podreixin tot el cistell. Per cert, no s'entén com unes persones que encara no estan imputades han passat tres dies entre comissaria i presó, i en canvi en Fèlix Millet, que ha estat imputat i que ell mateix s'ha declarat culpable de robatori de tres milions d'euros, no ha trepitjat ni un sol moment cap comissaria ni ha vist cap presó.