Els antics progres -com a crític en economia, J. Estefanía- retornen a parodiar en Marx i Engels i el seu famós Manifest: 160 anys després. Un fantasma corre pel món, el fantasma del deute. Totes les forces del planeta en Santa Croada, per assetjar el fantasma (el FMI) i les agències de qualificació de risc (Obama i Merkel), els governs i les empreses, els socialdemòcrates i els conservadors, la bombolla de l'endeutament públic i privat, unit en l'increment de l'atur i l'empobriment de les classes mitjanes, una crisi que afectarà les bases econòmiques, juntament amb el canvi climàtic, almenys una generació de ciutadans o diverses ho patiranÉ Tot aquest informe ens fa pensar si l'economia mundial no pot reproduir un crac com el de 1929? Si continua la crisi del capitalisme i la suspensió de pagament d'alguns països, com l'India, Grècia, etc, no es pot produir un efecte dominó?

Avui amic lector venim a parlar del llibre El Crash del 2010 (Tota la verdad de la crisis) d'en Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Aquesta sensacional obra, per cert gens apocalíptica, rigorosament documentada amb dades històriques i econòmiques dels processos productius sociològics reals, no és profètica, és clarivident per la informació amb què analitza l'evolució del capitalisme euroamericà, que s'inicià el 1820 després de la Revolució de les guerres napoleòniques i el Congrés de Viena dirigit pel canceller austríac Meternich. Les monarquies absolutes contrarevolucionàries, hauran d'acceptar ser constitucionalistes i les burgesies inicien les seves revolucions industrials. Santiago Niño ens parla que científicament en aquests 200 anys hi ha hagut 18 crisis sistèmiques i que la propera, l'any 2010, serà la dinovena. Aquest economista barceloní ja fa anys que està denunciant que arribem a la fi de l'era de les vaques grasses i que la crisi que va començar l'any 2007 a Amèrica amb l'escàndol de les subprime, és sols el principi, d'una crisi més profunda i sistèmica que conclourà amb un inevitable canvi perquè el capitalisme s'està esgotant.

Que la crisi econòmica avança és un fet quotidià; a pesar que les televisions, els polítics líders d'opinió i diaris no volen alarmar-nos que cada dia més fàbriques tanquin i més obrers quedin a l'atur, anem cap als 4 milions. Jo també des de fa temps penso que el crac serà el 2010 i un nou crac com el del 29 que ens obligarà a canviar de model.

Des de fa un any les principals publicacions de l'esquerra progressista i reformistes com Actualidad Económica-la portada d'un home obrint el paraigües sota un gran títol "Viene el Diluvio"-, l'Aurora del PORE per la 4a Internacional -"La fi d'una època" i pàgines centrals "Torna Marx"-, a El Viejo Topo número extra de 160 pàgines "Todo lo que hay que saber de la crisis y un poco más", revista Viento del Sur-"Argumentos Anticapitalistas"É-, Archipiélago 83-84, Estadio Crítico, articles de J. M. Naredo, J. Garcia Calvo, Alain Badian, S. Zizek, a El Ciervo la revista dels catòlics progressistes "La Economía nos supera"... Al prestigiós Le Monde Diplomatique cada mes els articles editorials del seu director Ignacio Ramonet, ens avisen que la crisi portarà un despertar de les classes mitjanes i treballadores a lluitar per un nou model de societat ja que entrem en el funeral del capitalisme -Vicente Verdú juga amb aquestes paraules en el títol del seu últim llibre.

Tornant a l'anàlisi de Santiago Niño, afirma que el futur crac econòmic del 2010 serà semblant al del 1929 però el nou serà previst a càmera lenta, fa tres anys estem a la precrisi, cada dia estan passant coses dolentes en el món economicolaboral i com deia Marx, tots els sistemes des que neixen porten dins el virus de la seva destrucció. Ens recorda que passàrem del feudalisme a les monarquies absolutes i dels senyors als vassalls, del mercantilisme al capitalisme amb els burgesos, ciutadans i treballadors. I del capitalisme industrial financer especulatiu global, dels obrers consumistes hiperhipotecats als aturats. En l'etapa de precrisi que marxem cap l'inevitable crac del 2010 ho serà perquè el món occidental ha malbaratat els seus recursos, és fals que tot anava bé gràcies a l'hiperconsum, als crèdits assegurats, als diners barats de deutes creixents del boom immobiliari, tots volien ser propietaris hipotecats de cotxes ultramoderns, anar a restaurants i bars sofisticats, a apartaments de vacances vora el mar i viatges a llocs exòtics, de capricis de tota mena, de telèfons mòbils, televisors, ordinadors, etc., que cada any passaven de moda, calia canviarÉ Els anys de l'hiperconsum i de l'especulació de tot per fer diners ràpids i consum depredador, foren per a milions d'il·lusos anys per somiar. Ara en la precrisi ve el despertar del fals somni americà de l'American Way of life que des de tants anys nosaltres denunciàvem, que amb la caiguda del socialisme irreal de l'URSS i el triomf dels neoliberals Thatcher i Busch, s'estan minant els avenços de l'Estat del Benestar inspirat per Reynes en la postguerra mundial. I per por els avenços del comunisme. Uns vint anys després de la caiguda del mur estem veient la caiguda del capitalisme, la gent no vol veure que això està passant cada dia i el lúcid Santiago Niño Becerra en el seu llibre, ens prepara dient: "Anar a més és molt fàcil, el que és dur és retrocedir, empitjorar l'estàndard de vida". Decréixer, aquesta serà la paraula crítica de la nova societat, empitjorar, i això és el que passarà, perquè la manera de créixer durant aquests anys passats és insostenible i la seva insostenibilitat ha portat el sistema a l'esgotament.

En el futur es dirà que a mitjans del 2010 va començar veritablement la crisi, que es va començar a gestar molt abans del 1991. I amics lectors, recordin el que aconsella un nat a la postguerra civil espanyola, educat en la carestia, racionament i l'economia de sobreviure o sigui en l'ajuda mútua i la reutilització, ara se'n diu reciclar, sostenibilitat. I en definitiva no ?oblidin que només el necessari és important.